La filla esborrada, de Margarida Aritzeta

El passat dia 28 vaig tenir l’honor de presentar a la Llibreria Saltamartí de Badalona la darrera novel·la de Margarida Aritzeta, La filla esborrada. Un text preciós, de tall clàssic, carregat de ressons rodoredians, de la Víctor Català, d’un munt d’obres i autors que han fet les delícies de tots nosaltres i que es conjuminen amb mestria i maduresa en l’escriptura fantàstica de la nostra autora. No he pogut evitar pensar en aquelles lectures de Cims borrascosos, Jane Eyre o les novel·les de Jane Austen. També en textos sobre la guerra i la postguerra, en tot un bagatge de literatura d’alt nivell que La filla esborrada m’ha fet remembrar amb plaer. 

La trama del llibre no la revelaré. No em ve de gust fer-ho, no vull avançar res als futurs lectors i, d’altra banda, ja he vist que altres ressenyes i comentaris en diuen coses. Per tant, prefereixo parlar de sensacions, d’identificacions, del pur fet literari. Tècnicament, la novel·la es nodreix d’un ben treballat conjunt de recursos. D’entrada, tot el text és una enorme analepsi, construïda a partir de la història que explica una vella nonagenària des del llit de mort. Barrejant diverses veus narratives, diversos punts de vista, diversos temps verbals, La filla esborrada esdevé un exercici perfectament actual, que no invalida el regust de gran obra clàssica de la novel·la. 

El text és d’una bellesa estilística sense parangó, carregat de sensualitat, ple de sinestèsies, farcit de sensibilitat i delicades descripcions de la natura, les plantes, les flors, el bosc, els sons i les aromes, l’amor i el desig, el sexe i el dolor, la violència i la guerra. Ambientada en la primera postguerra (1945-1946), és un relat de maquis on també hi apareixen les conseqüències de la Segona Guerra Mundial, nazis fugitius inclosos. A partir de la ficció (per més que estigui inspirada en uns fets reals que Aritzeta indica al final del llibre), La filla esborrada ens condueix del particular al general, de l’individual al col·lectiu, i ens permet fer-nos càrrec d’allò que succeïa ‒i que sovint s’ha silenciat‒ en un moment molt dur de la nostra història. De fet, podríem dir que La filla esborrada és una història de silencis, de coses no dites, de mutilacions i repressions, de pors i vergonyes. Tanmateix, com ha de ser, l'autora es distancia de pamflets ideològics amb una asèpsia absoluta. 

Els personatges són cabdals i estan perfectament construïts. Ens sentim partícips dels seus patiments, dels seus problemes, de les seves mancances. Alguns són “tipus típics” de l’època, imprescindibles per al desenvolupament dels esdeveniments (el militar franquista, el pare autoritari de bona família, les senyores “bien”). D’altres resulten absolutament entranyables, com el petit Bru o els dos protagonistes, Laura i Gabriel. Tenim tot un estol de secundaris molt rodons, clarament dibuixats, des d’uns germans “feréstecs” al més pur estil de la Víctor a una tieta ex-monja l’evolució de la qual m’ha interessat molt. Les dones juguen un paper primordial a La filla esborrada. Són les que, al final, sempre toquen de peus a terra, sempre saben allò que convé, sempre sostenen la família i la vida.

No puc acabar aquesta ressenya (o el que sigui) sense esmentar de manera especial un dels preciosos fils conductors que recorren el text. Em refereixo a la música, al cant, a la bellesa de la veu humana, de les composicions clàssiques. En resum, de l’art. No és nou en les novel·les d’Aritzeta. Tots els seus textos posseeixen una particular banda sonora, sempre adequada al tema i a l’època, sempre a to amb la història que ens vol fer arribar. 

M’han agafat moltes ganes, en llegir la novel·la, de fer-ne un estudi en profunditat. Ara no tinc temps, però m’agradaria molt. És un text per a un públic ampli, amb molts nivells de lectura, però extraordinàriament profund si ens hi detenim amb calma. Res no està deixat a l’atzar. Tenim entre mans una obra de maduresa, bella i intel·ligent, que acaba fluint dins nostre com un riu cabalós i polit.        

Enxarxats, de Carme Torras

Enxarxats, publicada per Males Herbes, és la darrera novel·la de Carme Torras. La quarta, després de Pedres de toc (2003), La mutació sentimental (2008) i Miracles perversos (2011). Torras és també una  excel·lent contista i els seus relats han aparegut en un bon nombre de volums, revistes i antologies. No faré ara una llista dels premis que ha guanyat, que són molts, però sí que us recordaré que Torras pertany al selecte grup dels científics tocats per les lletres (que són molts més del que ens podem pensar). És llicenciada en Matemàtiques, doctora en Informàtica, professora d’investigació a l’Institut de Robòtica (CSIC-UPC), Membre de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona... I m’aturo aquí, perquè el seu currículum és tan llarg i impressionant que no acabaríem mai.

Com a escriptora, a mi m’agrada molt. És elegant, curosa amb la llengua, bona dosificadora del tempo. Amant de la ciència-ficció (i de la ciència-en-ficció), les seves obres resulten imaginatives i punyents. Difícilment poden deixar indiferent ningú. A Enxarxats (el títol no pot resultar més inequívoc), l’autora reflexiona al voltant de la nostra relació individual i col·lectiva amb Internet. Un univers encara nou i tendre que ha posat les nostres vides cap per avall. Ha trastocat les nostres formes de relació, la nostra visió del món, els nostres conceptes bàsics. Ens ha modificat els esquemes mentals d’una manera que encara no podem ‒no tenim prou recorregut‒ copsar totalment.

La novel·la està protagonitzada per dues dones, Ariadna i Júlia, que es veuran abocades a compartir un tret absolutament insòlit, que no revelaré. Dues professores i científiques de renom que acabaran tenint en comú molt més que la seva professió. La contraportada del llibre diu el següent:

Després d’haver passat uns anys en una universitat americana, la Júlia torna a Barcelona i li assignen el despatx d’una catedràtica que s’acaba de jubilar. S’endú una sorpresa majúscula quan a l’ordinador, que han reformatat, hi troba la correspondència i les contrasenyes de la professora. La temptació d’aprofitar-se’n és massa gran, i, a mesura que s’endinsa en webs exclusius i projectes secrets, se li obre un món que l’enlluerna i l’angunieja alhora. Més quan una icona en forma d’aranya se li instal·la a la pantalla i la bombardeja amb missatges que l’animen a resoldre dilemes morals i a documentar-se sobre tècniques d’influència en les xarxes socials. Fins i tot, aplicacions quotidianes, com l’horòscop del mòbil i els aforismes de l’estalvi de pantalla, ara li sembla que intenten manipular-la.

És una presentació engrescadora, sens dubte, però que no ens permet saber amb què ens trobarem. Confesso que jo, a l’estil de Miracles perversos, m’esperava més intriga, més suspens. No ha estat així, o almenys no tant com jo m’imaginava. En contrapartida, el text ens obre moltes vies, molts camins, moltes “potes” (picada d’ullet a la Carme) de reflexió. Fidel a la meva manera de fer, em resulta molt difícil explicar la novel·la sense caure en l’indesitjable spoiler. Ho evitaré, per tant. Però remarcaré que, situada en l’ambient de l’elit científica i universitària, la ficció d’Enxarxats ens aboca a una problemàtica complexa, una mena de teranyina enorme, que situa l’individu davant d’un bon nombre de dilemes morals.     

L’acció de la novel·la transcorre en la més absoluta contemporaneïtat, l’any 2017, però no deixa de ser una història d’anticipació, amb una dosi prou significativa de ciència-ficció especulativa. Inquietant, sorprenent, confegida en diversos plans narratius (que inclouen recreacions del passat i del futur en 3D, poca broma), Enxarxats explora les possibilitats negatives i positives de la nostra connexió globalitzada, així com les responsabilitats i implicacions que comporta. No oblideu en cap moment que l'autora, per la seva situació profesional, disposa d'informació privilegiada. I això fa una mica de por.

Farcida de citacions i referències literàries, cinematogràfiques, culturals i científiques (sense embafar, que quedi clar), la novel·la és un exercici molt personal. Cal entrar-hi i acceptar els jocs que proposa Torras. Després, ja em direu.  

I fins aquí puc comentar. Per a més aprofundiment, l’haureu de llegir.  

Feliç divendres, lletraferits.  

Hipermatrònic, l’hiperbreu que va sorgir de l’espai profund, de Sergi G. Oset

El darrer llibre de microrelats de Sergi G. Oset, Hipermatrònic, l’hiperbreu que va sorgir de l’espai profund, va acompanyat d’un subtítol: 111 minificcions per a freaks malalts del fantàstic. I aquest subtítol no pot tenir més correspondència amb la veritat. Jo, que sóc clarament freak però que no tinc prou bagatge en el gènere fantàstic, en puc donar fer. Perquè aquest és l’únic problema del llibre. Que el receptor no estigui prou preparat per entendre la totalitat de les històries. Això no és culpa de l’autor, de fet no és culpa de ningú. I tanmateix té un avantatge: t’obliga a visitar el senyor Google i a aprendre coses.

Ja em disculpareu que comenci la ressenya d’una manera tan poc canònica, parlant suposadament d’un problema del llibre. Però és que la resta que diré només són lloances. Ho he comentat altres vegades. Per exemple, podeu revisitar la meva ressenya d’El último vuelo del microraptor i entendreu què vull dir. Tot el que allà vaig remarcar ho subscric ara amb escreix. Sergi G. Oset continua essent capaç de sorprendre’m en cada ocurrència, en cada pensada, en cada nova idea que li passa pel cap. El conec de fa anys i encara em pregunto quants Paràsits mentals li recorren les neurones cada minut. 

El llibre és divertidíssim, intel·ligent, enginyós, mostra d’un profús bagatge cultural i d’una gratificant manca de reticències elitistes. La interacció entre gèneres (fantàstic, ciència-ficció, terror, negre), el diàleg entre llenguatges (literari, cinematogràfic, musical, televisiu), la barreja amb la realitat, l’humor, el vessant crític i social... Hi ha de tot una mica en aquest desafiament valent i personal. M’imagino en Sergi gaudint tant mentre escriu! S’ho deu passar tan bé ideant les picades d’ullet a personatges vius i morts i les seves generoses  dedicatòries!

Quan el llegeixes, has d’estar preparat per a sentir una emoció especial, que adquireix tints molt intensos i recurrents a causa de la brevetat dels relats. Perquè cada vegada que t’identifiques amb una història, cada vegada que hi reconeixes el referent de l’imaginari compartit, cada vegada que combregues amb allò que escriu Oset i et preguntes per què dimonis no se t’ha acudit a tu, tan fàcil com sembla un cop imprès, et sents embargat per un estat d’eufòria que et transporta. I llavors t’agafen ganes d’anar llegint els relats a tort i a dret a tothom que et vulgui escoltar. Anit em va passar això. Quin neguit sense aturador! Sort en vaig tenir de poder esbravar-me la fal·lera penjant alguns dels micros del volum a les xarxes socials.

Avui no puc acomiadar-me sense compartir-ne algun amb vosaltres. N’hi ha un que en Sergi ha tingut el detall de dedicar-me i que m’escau molt bé. M’agrada molt. També us en deixo un parell més, només per obrir boca.  

Servitud del cicle lunar de l’home llop (Per a Anna Maria Villalonga)

En aquelles nits en què esdevenia la transformació, ella, comprensiva, sempre l’acompanyava al pipicà.  

Visites que són segones parts

Segons els rumors, el fantasma de George Orwell es veu sovint passejant cavil·lós amb la llibreta d’apunts a les mans per les instal·lacions del CIE de Zona Franca. Es diu que s’està documentant sobre les conductes actuals més repressives per escriure la continuació del Gran Germà. 

Elucubracions adverbials (Per a Mercè Bagaria Mellado)

Els fantasmes de Peter Pan i del corb de Poe filosofen, a estones mortes, sobre conceptes com ara «mai més» i «res més».  

És la guerra! (Z)

‒Porteu Fusta! Més fusta! ‒udola, desencaixat, Groucho, mentre intenta apuntalar la porta que separa la cabina de passatges histèrics del vagó de zombis famolencs.

Visca la literatura breu! Que us ho passeu molt bé!