Absència/Ausencia, de la valenciana Begoña Choques Fuster (Xàtiva, 1974), és un bonic poemari publicat per Círculo Rojo amb pròleg d'Ignasi Riera i unes belles il·lustracions de Luna Beller-Tadiar. Es tracta d'un text intimista i valent on l'autora es despulla sense rubor per parlar-nos del dolor de l'absència, del buit que representa per a ella la pèrdua de la seva àvia, amb qui sempre havia estat molt unida.
O, si no, què significa aquest canvi de papers, aquest col·locar-se en la pell de l'altra, aquesta necessitat d'oferir consol, de seguir l'exemple, de mantenir vius els records?:
SIMULACIÓ
T'abraçaré per donar-te el consol,
perquè pugues plorar amb serenor.
Resta tranquil·la i marxa en pau.
Jo seré l'àvia, tu seràs la néta.
Tu seràs la mare, jo seré la filla.
Vetllaré per no destorbar ton son
intentant aprendre l'art d'estimar
per no procedir malament del tot
mentre m'arriba l'hora de salpar.
Dissoldré en un mar d'ulls l'aflicció
que la teua partença en deixarà.
El poemari, que Chorques ens ofereix en versió bilingüe català/castellà, palesa clarament la seva veu, una veu directa i clara, exempta de retòriques inútils i postisses. Una veu que ja havíem trobat al seu llibre anterior, Olor de poma verda. Tanmateix, les pulsions que traeix són pulsions de nostàlgia, d'enyor, de dolor profund. Ni amb el títol del llibre no ens intenta enganyar: Absència.
També topem amb l'estupor. L'estupor, que no pot acabar en res més que en acceptació, però que no per això ens deixa de torturar. Els que abans hi eren de sobte ja no hi són. I això resulta indigerible, aterridor. Perquè la vida continua, però ells ja no hi són.
Begoña Chorques és per damunt de tot una persona sincera i intel·ligent, que utilitza els seus sentiments interns per projectar-se al món. Per això el que escriu no és gens banal. S'enfronta des de dins al fet literari i el consolida a l'exterior, quan és capaç de relacionar tots els àmbits de la vida. Chorques és crítica, no pot deixar de denunciar allò que cal canviar. I ho fa sabent que la lluita no és fàcil ni curta, però que cal parlar de tot.
TIBI TERRA LEVIS
Mentre el teu cos s'està desfent
a la solitud del taüt,
voltat per altres solituds,
ens desarmen la sanitat,
s'espatlla l'educació.
Els polítics juguen als daus
amb el pa que manca als infants.
Les teus mans es fan malbé,
mentre perdem la llibertat.
M'aixeque, em mire al mirall,
m'adone que el meu cos també
es podreix implacablement.
Ja fa gairebé quaranta anys
que el meu cadàver es podreix
en un gemec sord de basarda.
Que la terra ens siga lleu.
Em sembla magnífic aquest joc d'identificacions, aquest obrir-nos els ulls a un fet inapel·lable: comencem a morir el dia que naixem. I, enfront d'aquesta veritat incontrovertible, només l'amor i la bondat ens poden salvar. Estimar, compartir. I saber dir-ho.
El poemari comença amb una citació de La vida es sueño de Calderón. I, és clar, qui em coneix a fons ja es pot imaginar què significa això per a mi. És la meva obra de teatre de capçalera, que em sé de memòria pràcticament des del primer vers. I fixeu-vos quin fragment ha triat Begoña Chorques:
Mas sea verdad o sueño
obrar bien es lo que importa;
si fuere verdad, por serlo;
si no, por ganar amigos
para cuando despertemos.
Sí, sí, sí. La bondat, ho veieu?
Altres autors fantàstics transiten el poemari: Audre Lorde, Wislawa Szymborska (la meva admirada Wislawa Szymborska), Alejandra Pikarnik, Gabriela Mistral, Virginia Woolf, Alfonsina Storni, Maria Mercè Marçal, Emily Dickinson, Sylvia Plath. Dones. És clar que sí. Dones. Perquè mouen el món i perquè són alhora receptacle, ofrena i destí. Perquè com elles és Begoña Chorques.
Moltes gràcies, estimada. Continua escrivint.
