Gats, llibres, pel·lícules: Bon Nadal, lletraferits

Amb aquestes imatges tan suggeridores, imatges de tot allò que a mi em fa feliç, desitjo a tots els lletraferits que seguiu aquest espai (i als que no, també) un Bon Nadal. I que la força ens acompanyi!

 

 

 

 

 

 

 

Un meu poema: PLUJA

Ahir a la nit va començar a ploure. I vaig escriure d'una d'aquelles meves improvisacions, només perquè em va abellir. No és un poema ambiciós, però està escrit amb la il·lusió de sempre. El vaig publicar a facebook i ara el comparteixo aquí perquè és la manera de no perdre'l, de tenir-lo controlat. Espero que us agradi en la seva senzillesa.

PLUJA

Repic fèrtil de gotes damunt de la ciutat. 
I l'aire que es renova i flota i ens somriu
nodreix el pensament d'una nova embranzida.

Jo miro enfora. I plou!
Que sigui benvinguda la beatitud de l'aigua!
Però és negra nit, i penso:
Quants rostres sense sostre es mullaran avui?

Amarga benaurança quan no és compartida. 

Anna Maria Villalonga, nit del 26 d'octubre de 2015



Los papeles de Aspern, de Henry James

Tornar als clàssics en aquests temps que corren és sempre un exercici, per no dir un deure, que els lletraferits hauríem de proposar-nos de tant en tant.

I quan dic clàssics també em refereixo, evidentment, als clàssics moderns. Resulta molt necessari per tornar a les arrels, per centrar-nos, per recordar que la bona literatura és atemporal i mai no prescriu. Per sort, darrerament tenim una editorial, Navona, que s’ha entestat a ajudar-nos en aquesta tasca. Per això publica, entre d’altres meravelles, la col·lecció de “Los ineludibles”, de la qual ja us n‘he parlat en altres ocasions en aquest bloc.  

Ara tot just he acabat de llegir el quart títol de la col·lecció, una deliciosa novel·la breu de Henry James, Los papeles de Aspern. ¿Què puc dir de James que qui em coneix no sàpiga, si me’n vaig enamorar ja fa molts anys en llegir Otra vuelta de tuerca? Doncs poca cosa, suposo. Que és un dels grans autors en llengua anglesa del tombant del segle XIX al XX. Que va néixer a Amèrica (Nova York, 1843) però que va desenvolupar la seva carrera sobretot a Europa i que va acabar nacionalitzant-se a Anglaterra, on va morir (Londres, 1916). També em sembla important recordar la rellevància del seu germà William James, psicòleg i filòsof, que va contribuir al desenvolupament de certes teories aplicables a la literatura de l’època, entre les quals les vinculades a la psicologia i de retruc a recursos com el monòleg interior i el flux de la consciència.

Los papeles de Aspern és quasi exclusivament una novel·la de personatges, on l’acció resulta gairebé inexistent i tot gira al voltant de les sensacions, els pensaments, els encontres i les oposicions entre els tres protagonistes. La història està basada en uns fets reals i narra les dificultats d’un investigador i crític literari per poder obtenir una important documentació sobre el seu objecte d’estudi, un poeta de cognom Aspern al qual venera. Els papers, que resten en poder d’una antiga amant del poeta retirada del món en una mena de desgavellat palazzo venecià, resulten per al protagonista molt més valuosos que qualsevol tresor. Tanmateix, l’enigmàtica senyora, que viu amb la seva neboda Tita, no se’n voldrà desprendre de cap manera.

La dosificació de la informació, pausada i lenta, que fa l’autor; la caracterització sorprenent dels protagonistes, dels quals hem d’intuir de mica en mica molts aspectes; l’estil decididament personal de James; la descripció de Venècia com de passada, però alhora terriblement encertada; fins i tot l’aproximació a la resta de personatges (la senyora Prest, el metge o el criat) fan de la breu novel·la un model literari del pas de la narrativa realista de finals del XIX a la novel·lística més complexa del XX, on l’interior dels personatges guanya terreny al detallisme naturalista de l’exterior.

En fi, una joia. Una nova joia ineludible. Que no us passi per alt, lletraferits. Ara que el tenim a l’abast, seria vertaderament un sacrilegi.  

Una dona bielorussa, Svetlana Aleksievitx, Premi Nobel de Literatura 2015

L'escriptora bielorussa Svetlana Aleksievitx ha estat guardonada amb el Premi Nobel de Literatura 2015.

 

He de confessar que no l'he llegida, però sé que Raig Verd (editorial sempre interessantíssima) l'ha publicat en català. Per això us deixo aquí l'enllaç de l'editorial, on ens expliquen qui és. 

 

No us enganyaré. Em fa contenta aquest reconeixement. Perquè és una dona i perquè és d'un país com Bielorússia. Significa reconèixer tots els llocs del món. I significa també anar equilibrant el nombre de dones que han obtingut el guardó. 

 

Enhorabona, Svetlana. 

 

I visca, per sempre, la literatura! 
 

 

   

Les pereres fan la flor blanca, de Gerbrand Bakker

Les meves lectures “no negres” d’enguany, que podeu trobar ressenyades en les entrades anteriors d’aquest bloc, estan resultant autèntiques meravelles. No n’hi ha cap que m’hagi decebut, segurament perquè he triat i m’he deixat aconsellar molt bé. Avui torno amb una altra joia, una perla autèntica que ens ha fet arribar, amb l’exquisidesa que caracteritza tot allò que fa, l’Editorial Raig Verd.

Estic parlant de Les pereres fan la flor blanca, de l’autor holandès Gerbrand Bakker, en traducció al català, excel·lent com sempre, de Maria Rosich. Fins ara, jo no havia llegit res de Bakker, tot i que ja era força conegut per A dalt tot està tranquil  (Premi Llibreter 2012) i Deu oques blanques, ambdues obres també traduïdes per Rosich i publicades per Raig Verd.

Les pereres fan la flor blanca només té 151 pàgines, però són 151 pàgines perfectes, literatura pura que ens demostra per enèsima vegada que la narrativa curta és capaç d’assolir les més altes cotes de qualitat; que és capaç, en la seva essencialitat nua, d’arribar-nos molt endins, de transmetre’ns sentiments universals i profunds, de foradar-nos el moll de l’os. De deixar-nos estupefactes i commoguts, ensorrats i adolorits, agraïts i desemparats.

Tot això i molt més aconsegueix aquesta duríssima novel·la, història terrible de patiment i dolor, però explicada des de la naturalitat i la proximitat, des de la bellesa, la comprensió i l’amor. Bakker se serveix de tres veus narratives, de tres perspectives. Totes tres pertanyen a éssers encara innocents: dos humans adolescents (un quasi un nen) i un gos. El nen i el gos s’expressen en primera persona. L’adolescent, que no sabem del cert qui és, ho fa en tercera. Bakker ens ofereix un exercici fantàstic, molt poc habitual. Aquest adolescent en tercera persona, que cobreix la part més extensa de la narració, expressa de manera diàfana la dual unitat (i perdoneu l'oxímoron) del món dels bessons idèntics. Hi ha dos bessons idèntics amb un lligam indissoluble, extraordinàriament ben avinguts, de manera que la veu narrativa pot ser de qualsevol dels dos. Bakker fa que la veu se’ns dirigeixi des d’un punt distanciat, extern, esmentant tots els personatges (inclòs ell mateix, sigui quin sigui dels bessons) pel seu nom de pila. El resultat esdevé magnífic. Des d’aquest fals punt extern el personatge es pot deixar anar i mostrar-nos la terrible història amb calma, simplicitat i nuesa. Pot dir les coses pel seu nom amb una autenticitat que ens fa esfereir.     

No us vull revelar res de la trama, però es tracta d’una història familiar que ens recorda que vivim subjectes als cops de l’atzar i de la desgràcia. I ho fa des d’un fatalisme contingut. No hi ha extrems, no hi ha llàgrimes, no hi ha exageracions ni detalls superflus. Tan sols un llenguatge serè, tendre i meravellós que ens obliga a caminar inevitablement cap a l’acceptació. Una història d’amor entre germans que m’ha colpit vivament.

No dubteu a llegir Les pereres fan la flor blanca. Us la recomano molt. Jo mateixa penso adquirir així que pugui els dos títols anteriors de Gerbrand Bakker, un autor que m’ha captivat perquè, sens dubte, escriu amb l’ànima a la ploma, a la punta dels dits. 

Que sigueu molt feliços. I que tingueu un bon cap de setmana, lletraferits.

 

 

 

¿Qué hace mi gato cuando no estoy?, de Caroline Paul

No disposo de gaire temps, però no vull deixar d’escriure el comentari d’un llibre que m’ha agradat tant i que m’ha fet passar una estona tan bona. Em refereixo a ¿Qué hace mi gato cuando no estoy?, una delícia escrita per Caroline Paul i il·lustrada (amb uns dibuixos que roben el cor) per la seva parella, Wendy MacNaughton.

Caroline i Wendy fan referència en el llibre a una experiència amb el seu gat Tibby, que va marxar de casa durant un temps i després va tornar com si res: net, polit i ben alimentat. La incertesa sobre on va viure durant aquelles setmanes tortura Caroline (que fa 13 anys que és la mestressa del gat) i porta les dues noies a fer un munt de coses divertidíssimes, surrealistes i molt sorprenents.

La novel·leta és una petita meravella, que s’emplena de sentit quant ets l’amo d’un gat. Et sents totalment reconegut e identificat amb les aventures i desventures de Caroline i Wendy, per estranyes que siguin. Les comprens perfectament perquè els amants dels gats sabem que pertanyem a una secta de la qual, un cop hi entres, és molt difícil sortir.

Malgrat el to lleuger, humorístic i esbojarrat de la història, ¿Qué hace mi gato cuando no estoy? conté una bonica metàfora al voltant de la vida i de l’amor. De la vida humana, de la vida humana compartida, de la vida humana amb animals i sense, de la vida humana en directe, amb els veïns, amb la família, amb els companys. Amb tothom.

A la portada posterior hi ha un comentari esclaridor de Maira Kalma, autora e il·lustradora, que diu, parlant de l'obra: Los textos y las ilustraciones son divertidos. Desenfadados. Cálidos. Inteligentes. Locos. Llenos de amor.

Doncs això.  Ho subscric.  I també plena d’amor vull agrair a la meva exalumna i amiga Mariona que em regalés, amb tanta il·lusió, aquest petit (gran) llibre. Moltes gràcies, estimada. M'has fet feliç.

 

És l’amor que mou el cel i les estrelles, d’Antònia Carré-Pons

Ja sabeu que jo no sóc gaire afeccionada a les històries d’amor, sobretot si acaben bé. I tampoc a les novel·les històriques o de contingut històric, encara que algunes d’aquesta guisa m’hagin agradat molt al llarg de la meva vida (Jo, Claudi de Robert Graves, per exemple, o El nom de la rosa, d’Umberto Eco, diguin el que diguin alguns). Les primeres, les d’amor, no m’interessen ni me les crec (ja em podeu dir cínica). Les segones, les històriques, sovint em grinyolen en algun punt. Els hi descobreixo les costures. Com que els autors es veuen obligats a lligar els fets reals amb la ficció per tal de situar correctament els lectors, molts cops el fil que uneix aquests dos aspectes acaba resultant massa evident. No llisca amb suavitat ni versemblança i entorpeix la narració. Dit d’una altra manera, que no acostuma a passar desapercebut, com hauria de ser.  

Tampoc no passa desapercebut a És l’amor que mou el cel i les estrelles d’Antònia Carré-Pons, novel·la històrica i d’amor! que acabo de concloure. Però és que l’autora no ho pretén pas. Medievalista reputada, coneix molt bé els estratagemes narratius de la literatura medieval i renaixentista, de manera que munta una ficció a l’estil de l’època que ningú no pot refutar des del punt de vista de les costures i la credibilitat. Antònia Carré-Pons no s’està de res. Parteix de la base de la reproducció d’un còdex antic i, a més, hi afegeix recursos com el del somni, el del viatge o fins i tot assaja l’escriptura d’un diàleg al més pur estil del Renaixement per tal d’explicar-nos tot allò que li abelleix.  Així, podríem perfectament definir aquest agradable text com un conte de contes, un recull d’històries amb un fil conductor que les relaciona, un exercici d’aproximació al lector profà de la literatura catalana de l’època, etc. etc.       

La novel·la resulta de lectura molt plaent. En el meu cas, després d’impartir a la UB durant uns quants anys els cursos de Literatura Catalana del Renaixement o d’escriure algun article d’investigació sobre la misogínia, no podia ser d’una altra manera. Veure els meus autors convertits en personatges, des de Joan Roís de Corella a Jaume Roig o des de Bernat Fenollar a Jaume Gassull, resulta terriblement atractiu. També ho és per a l’autora, evidentment. Per això ens delecta amb un text lúdic i feliç, que tanca el cercle d’allò que ha estudiat tota la vida: L’Espill de Jaume Roig, obra de la qual n’ha fet una edició crítica i una edició divulgativa.

L’ambientació de les tres ciutats que configuren l’univers geogràfic de la ficció ˗ València, Nàpols i Roma˗ m’ha semblat molt encertada, de la mateixa manera que l’estil i el llenguatge resulten perfectament coherents amb el moment històric del manuscrit que reprodueixen. També la ingenuïtat de les històries d’amor m’ha semblat lògica, tot i que les trobo tan blanques que m’han arrencat, inevitablement, un somriure.

Per a mi, el millor de la novel·la és la lloança dels llibres i de les biblioteques que amara tot el text. L’amor, l’amor en majúscules per la literatura. Aquest sí que no em fa somriure. I aquest sí que me’l crec.   

        

   Targetó de la presentació a la Llibreria Documenta, a la qual vaig tenir el plaer d'assistir.

 

Recomano la novel·la: un altre encert de l'Editorial Meteora. Un llibre que es titula com el darrer vers de la Comèdia de Dante, amics lletraferits, s'ha de llegir.   

 

14 lectures preferides

Fa uns dies, a la revista digital de cultura Catorze.Cultura viva em van preguntar les meves 14 lectures preferides. Bé, en realitat, més que les meves lectures preferides, em van demanar 14 títols que, per qualsevol motiu, m'haguessin impactat.

 

Com us podeu imaginar, ha estat una tasca dura, triar-ne només 14. A la llista no hi trobareu relat ni poesia. Vaig decidir parlar, en aquesta ocasió, només de novel·la (malgrat que, com sabeu, alguns dels meus llibres preferits són de contes). Tanmateix, em vaig estimar més donar homogeneïtat a les  recomanacions. Me n'he sortit com he pogut, més malament que bé. En falten tants! Però bé, aquí els teniu. 

 

Per resumir diguem que "son todos los que están,
 pero no están todos los que son".

Si pitgeu damunt la meva foto, anireu al digital. Però, per si de cas, també us copio els títols més avall. Gràcies, lletraferits.

 

                 

 

 

 

Las uvas de la ira, de John Steinbeck.

El túnel, d’Ernesto Sábato.

La Regenta, de Leopoldo Alas Clarín.

Misericordia, de Benito Pérez Galdós.

El amor en los tiempos del cólera, de Gabriel García Márquez.

El beso de la mujer araña, de Manuel Puig.

La trilogia de Los gozos y las sombras, de Gonzalo Torrente Ballester.

El nom de la rosa, d’Umberto Eco.

La casa de los espíritus, d’Isabel Allende.

Mirall trencat, de Mercè Rodoreda.

A sang freda, de Truman Capote.

Matar un rossinyol, de Harper Lee.

El embrujo de Shangai, de Juan Marsé.

1984, de George Orwell.

Cants de sirena negra, de Sebastià Bennasar

He de reconèixer que, malgrat l’amistat que ens uneix, encara em sorprèn descobrir les dues veus que conviuen dins d’en Sebastià Bennasar. D’una banda, la veu de l’autor irònic, descregut i una mica (o molt) esbojarrat que fa novel·la negra. D’una altra, la de l’escriptor carregat de sensibilitat que fou capaç de compondre una obra tan poètica com Nocturn de Sant Felip Neri i que ara ens delecta amb aquests Cants de sirena negra que ha publicat Edicions Saldonar. I no hauria de ser així, perquè Bennasar posseeix un estil ben propi, inconfusible, però no ho puc evitar.   

Escrita en mallorquí i en segona persona, Cants de sirena negra està molt ben documentada i té la mesura justa. Plena de picades d'ullet (des dels noms dels personatges als dels vaixells passant per segons quins fets històrics), la novel·la evoca amb delicadesa totes les lectures de joventut del seu autor, demostra la seva cultura literària, allò que l’ha fet xalar de valent des que era un lector de la primera volada. Estem davant d’una novel·la d’amor i d’aventures a l’estil dels clàssics del segle XIX. Els fantasmes de Conrad, Melville, Verne i Stevenson, sobretot de L’illa del tresor, es passegen per les pàgines del llibre de manera implícita i explícita, tot aconseguint des del principi fer les delícies dels consumidors.   

La novel·la té la mar com a protagonista. És una novel·la de vaixells, de tresors perduts, de sirenes i somnis. Una novel·la de fars i navegants, amb un vessant mediterrani i un vessant atlàntic i amb moltes històries secundàries dins de la història principal. Com un conte de contes. També és un llibre de viatges. Un viatge de recerca, un viatge iniciàtic, un viatge salpebrat de visites a llocs preciosos i de personatges positius, savis i entranyables. Un viatge refrescant en una canícula insofrible que ens calmarà la calor mentre acompanyem el protagonista en la seva recerca d’aquella sirena negra que un dia el va encisar. 

Explicat així pot semblar poc versemblant, però no ho és. Llegiu-la i ho descobrireu. La imaginació, la fantasia i les aventures formen part de la nostra vida. I de vegades resulta molt difícil saber on comença la ficció i on s'acaba. 

Lletraferits, estic segura que us agradarà. 

El pequeño Arquímedes, d'Aldous Huxley

Benvolguts lletraferits,

Em plau avui, enmig de la insuportable canícula, parlar-vos d’una altra de les delicades meravelles que l’Editorial Navona ha decidit publicar recentment, qui sap si amb la lloable intenció de fer-nos comprendre que tenim encara moltes joies per descobrir i que els bons llibres viuen per sempre.

Aquest cop tenim entre mans un esplèndid i colpidor relat del mestre Aldous Huxley, sovint recordat bàsicament per la seva distopia Un món feliç. Un món feliç va representar per a mi un punt d’inflexió, me’l vaig empassar amb delit ja fa molts anys i  s’ha mantingut per sempre com una de les meves obres de referència. La magnitud d’aquesta novel·la, però, potser ha emboirat o minimitzat ˗de cara al gran públic˗ la resta de la producció del gran escriptor anglès. El cas és que la lectura d’aquests desconeguts textos, ara que Navona ens els acosta, em sembla imprescindible. No només per aprofundir en la coneixença de la literatura de Huxley, sinó també per egoisme pur. Llegir les seves delicadeses significa créixer, aprendre, reflexionar i, per damunt de tot, gaudir.

 

 

 

Abans de parlar d’El pequeño Arquímedes, vull referir-me a La sonrisa de la Gioconda, un altra obra de Huxley publicada per Navona que vaig llegir amb plaer fa uns mesos. En contra del meu costum, no la vaig ressenyar. El motiu, l’excés de feina. Van anar passant els dies, enmig d’una quantitat espectacular d’obligacions i tasques, i la pobra Gioconda no va sortir a la llum. Així que avui aprofito per recomanar la seva lectura. Una novel·la breu i rodona, deliciosa, que ens mostra un Huxley absolutament diferent del visionari distòpic (i quin visionari més encertat!) de la seva obra magna.

 

 

El mateix passa amb El pequeño Arquímedes, un petit llibret de 83 pàgines que et deixa sense alè, amb el cor encongit, quan t’adones que l’has acabat i que t’ha aportat tant. Des del vessant humà, des de la excel·lència de l’estil (absolutament proper, poètic, amanyagador) i, especialment, des de les possibilitats de reflexió.

El text de la contraportada diu: De vacaciones en Italia, el narrador y su mujer conocen al pequeño Guido, un chaval de pueblo. No sabe leer ni escribir, pero está increíblemente dotado para la música y las matemáticas. A los seis años es capaz de demostrar el teorema de Pitágoras más fácilmente que Euclides...

A partir d’aquesta trama, d’aquest plantejament, Huxley confegeix una història singular però alhora terriblement creïble (em pregunto si conté algun fonament de tipus autobiogràfic), que aprofundeix en les diferències de classe, la fragilitat de la infantesa, les relacions matrimonials i de família i, per damunt de tot, assaja una reflexió al voltant de l’autèntica intel·ligència humana, del veritable talent.

Pensé en las vastas diferencias que se dan entre los seres humanos. Clasificamos a los hombres por el color de sus ojos y del pelo, por la forma de sus cráneos. ¿No sería más sensato dividirlos por especies intelectuales? (...) Tal vez los hombres dotados de ingenio sean los únicos hombres verdaderos. En toda la historia de la raza solo ha habido unos pocos miles de hombres verdaderos. Y los demás... ¿Qué somos? Animales capaces de aprender. Sin la ayuda de los hombres verdaderos prácticamente no habríamos descubierto nada (pàg. 63).

No podem trobar en aquest fragment l’embrió d’Un món feliç? El pequeño Arquímedes data de 1924 i Un món feliç fou publicada per primer cop el 1932. Tot i que la breu novel·leta que avui ressenyem no té res a veure amb la famosa distopia, em sembla molt interessant trobar-hi ressons. Això dota les obres dels grans autors d’una significació de conjunt, d’un valor de corpus que les col·loca, sens dubte, en un lloc preeminent.

Lletraferits, no us perdeu El pequeño Arquímedes. Tampoc La sonrisa de la Gioconda. Feu-vos personalment aquest favor.          

Ah, per cert, Aldous Huxley era un enamorat dels gats. Mireu el seu rostre en aquesta fotografia. No fa falta dir res més.

Glopades de riu, de Gemma Pellissa Prades

Ressenyar avui aquesta obra té per a mi una significació especial. La seva autora, Gemma Pellissa Prades, nascuda a Tortosa l’any 1986, ha estat companya meva al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. És una persona encantadora i molt competent, a hores d’ara Doctora en Llengua i Literatura Catalanes i becària postdoctoral a la Universitat de Harvard. Com veieu, poca broma.

Jo ja coneixia el seu vessant com a creadora i havia llegit a Núvol algun dels seus textos, però res no m’havia preparat per a la suggeridora sensació que m’ha produït el seu primer llibre en solitari, el recull de relats intitulat Glopades de riu (Voliana Edicions, 2015).     

El volum està format per 21 relats força breus que tenen el riu com a fil conductor (qui sap si seria millor escriure el Riu, ja que sens dubte ostenta un paper protagonista). Tot i que no s’explicita, sabem que es tracta del riu Ebre: no podem oblidar l’origen de l’autora. Tanmateix, em sembla un encert que el nom del riu no hi aparegui. És un recurs que aconsegueix que els relats adquireixen unes connotacions més àmplies, més extenses, gairebé compartides per tots els territoris que posseeixen un riu tan potent, tan present, un riu o Riu que marca la vida de tothom que el té a prop.        

 

 

El primer que m’ha sorprès és el caràcter torturat i tèrbol de la totalitat dels relats. M’imaginava una narrativa més amable, més iniciàtica, més de recuperació melangiosa d’un passat feliç. Us puc assegurar que m’equivocava de ple. Amarats de nostàlgia i de records de la infantesa (els nens o els adolescents són els protagonistes de la majoria d’històries), els relats de Glopades de riu transmeten una tristesa i una foscor infinites. Des d’un lirisme profund, que atrapa i fa vibrar els sentits per la bellesa quasi catàrtica de la prosa, cada conte esdevé una sorpresa, un misteri, a voltes un dolor... Gemma Pellissa crea un món propi, clos i emboirat, on el riu tot ho domina encara que sembli absent o, en alguns moments, passi desapercebut. Aquesta sensació és només un miratge. El riu hi és sempre. Tot i tothom (animals, persones, sentiments) neixen i moren al voltant del riu, i la vida i la mort es mostren tal com són. Clarament. Les dues cares de la mateixa moneda.

M’ha sobtat el fatalisme a què ens aboca Gemma Pellissa. Potser perquè la conec i no m’ho esperava. M’ha desassossegat profundament. M’ha embadalit i m’ha inquietat aquest seu espai vaporós i imprecís, en el qual només podem entrar si acceptem la informació que l’autora ens fa arribar de manera inflexiblement dosificada, amb una cadència lenta i desesperant, amb les mateixes glopades que apareixen al títol. Algunes històries contenen elements fantàstics, vagament místics. D’altres ens mostren un univers tancat, un món que s’insinua més que no s’explica, que ens obliga a aventurar i a intuir. Per damunt de tot el volum hi sobrevola una estranya màgia, que m’ha recordat moltíssim la boira i l’ambigüitat d’una novel·la també de riu que m’encanta: No et miris el Riu, de Mònica Batet. De fet, la mirada de la Gemma i de la Mònica convergeixen en aquest terrible enfocament de ressons deterministes, en la idea del riu com a origen i com a final, com a influència indefugible, com a tirà irredempt.

El que més m’ha impactat del llibre, però, ha estat el tractament que l’autora fa de la infantesa. En molts dels relats, els protagonistes viuen la infantesa com quelcom allunyat de la comoditat i del confort emocional, com a sinònim de patiment, de vexacions, d’incerteses, de pors. M’ha colpit, alhora que m’ha fet arribar alguns ressons d’autores del passat. Rodoreda, Víctor Català... És una mateixa manera d’enfrontar-se a la inclemència del món. Sense amagar-la, sense defugir-la. Compartint-la. Posant-la sobre el paper amb sinceritat i llibertat, com fan els bons escriptors.

M'ha encantat el recull. Molt recomanable, lletraferits.             

Aquesta ressenya s'ha publicat també al Digital de Cultura Núvol