Fa pocs dies vaig fer una xerrada al voltant de la novel·la Carol, de Patricia Highsmith, a la
Llibreria Antinous de Barcelona.
Ara recullo en aquest text -de manera una mica esquemàtica-
alguns dels aspectes que allà vaig comentar.
Carol és la segona novel·la de Highsmith (nascuda
a Forth Worth, Texas, el 1921 i traspassada a Locarno, Suïssa, l’any 1995). La
primera fou Estranys en un tren (1950),
els drets de la qual de seguida va comprar Alfred Hitchcock, que la va adaptar
exitosament al cinema un any després (1951).
D’entrada, Carol es
va titular El preu de la sal i va
aparèixer el 1952 signada amb el pseudònim Claire Morgan. No fou fins el 1989
que va ser publicada amb el títol de Carol
i el nom autèntic de l’autora. La temàtica lesbiana, la descripció sense
embuts de la història d’amor entre dues dones, no podia ser gaire ben rebuda en
la societat americana de principis dels 50. Tampoc Highsmith tenia interès a
ser encasellada com una autora de temes lèsbics, de la mateixa manera que mai
no va estar d’acord a ser considerada una escriptora de gènere negre. Ho
explica en molts dels seus papers i entrevistes, també a l’epíleg que va afegir
a l’edició de 1989. La novel·la ve tenir un èxit extraordinari, es van vendre
ràpidament milers i milers d’exemplars.
L’obra posseeix un significatiu pòsit autobiogràfic. L’inici
dels fets narrats arrenca d’una vivència real de Highsmith. El personatge de
Therese representa el seu alter ego, és l’autèntica protagonista. La novel·la
està focalitzada en ella, tot ho veiem a través dels seus ulls, ho interpretem
des del seu punt de vista, inclòs el descobriment de la pròpia identitat sexual.
Carol és una novel·la iniciàtica, que conté
fins i tot el motiu del “viatge”, tan present en tota trama d’aquestes característiques.
Fins i tot topem amb una curiosa metàfora sorgida de la realitat, ja que Highsmith
va redactar el primer esborrany del text mentre patia una malaltia infantil, ni
més ni menys que xarampió. Una dona/nena que ens parla del seu despertar
homosexual, de la seva condició veritable, d’allò que, de mica en mica, va
descobrint en el seu interior. Therese mostra al començament una clara dificultat
a l’hora d’identificar els seus sentiments, però sense rebuig ni por. S’està
descobrint a ella mateixa, a la novel·la només té 19 anys.
Tot i ser la seva segona novel·la, Carol ja palesa algunes de les característiques que acompanyaran
sempre l’escriptura highsmithiana. La importància de l’atmosfera, de l’ambientació,
l’aprofundiment psicològic, els inicis cadenciosos i pausats que assoleixen a
mesura que la narració avança un crescendo que atrapa irremissiblement el
lector. El distanciament asèptic a l’hora d’afrontar els temes, defugint
qualsevol excés de sentimentalisme, les poques concessions al drama i, no
obstant això, la impactant impressió que aconsegueix causar, que arrossega a
la lectura. En aparença, Highsmith sempre deixa espai al receptor, no defuig l’ambigüitat.
I, tanmateix, domina a la perfecció els recursos per controlar-lo.
Hom acostuma a parlar de Highsmith des dels supòsits de l’anomenada
narrativa “psicològica”, que entronca amb els grans autors del XX, sobretot amb
aquells que afronten l’escriptura des de la interioritat dels personatges i
exploren altres formes de contar. Els existencialistes, per exemple. Hi ha
ressons de moltes lectures en l’obra de Highsmith, des de Kafka a Henry James
passant per la gent del grup de Bloomsbury, entre els quals Virginia Woolf, o
els autors russos com Dostoievski.
La veu narrativa, per molt que s’ho miri des de fora, és la
de Therese. No ho trobem a l’inrevés, de manera que a voltes no sabem què pensa
realment Carol, que és l’objecte del desig d’una Therese que no sap realment
què està experimentant i es mostra insegura i vulnerable. És una nena. Carol, en molts
moments, la tracta així. L’aconsella, la renya, l’analitza, endevina què pensa.
Així com Therese interpel·la al lector quan s’interpel·la a ella mateixa, Carol
serveix de contrapunt. L’experiència i l’edat envers la inexperiència i la
joventut.
Tanmateix, com he dit abans, no hi ha por en Therese. No hi
ha por de reconèixer els seus sentiments, ni d’acceptar-los. Quan comprèn el
que sent, no pateix cap lluita interna, no se sent atrapada dins del prejudici.
L’amor triomfa, la identitat pròpia triomfa. Amb una naturalitat brutal.
Therese tampoc no judica els homes, no els jutja, no s’enfada
més del compte. Assisteix en moltes ocasions a allò que passa a la seva vida
com si en fos una espectadora. Típic de Highsmith. Desdoblament, no sé si
relacionat amb la seva fascinació per l’estudi de les malalties mentals com
l’esquizofrènia. Em sembla un recurs literari molt madur i que resulta molt
útil per al thriller i el suspens.
Highsmith és una gran voyeur. Moltes de les seves novel·les
contenen aquesta dimensió d’observar i furgar en la intimitat d’altri, de
manera que, sovint, aquesta intimitat queda exposada i revelada. El crit de l’òliba, Estranys en un tren,
Carol, Ripley. En aquest sentit, el personatge de Ripley assoleix una quota
de voyeurisme absolutament brutal: viu la vida d’un altre, la identitat d’un
altre, porta dins del seu cos físic l’ànima d’un altre.
L’aparició del detectiu, la constatació de la malícia del
marit de Carol, extrapolable a la societat, desconcerta Therese. És una nena,
repeteixo. A la novel·la hi trobem estratagemes literaris diversos, com la
sèrie d’epístoles en els capítols finals, que ens permeten per primer cop
sentir directament la veu de Carol.
Highsmith decideix que el final sigui feliç, i això trasbalsa
els lectors, sobretot dins del món de l’homosexualitat, acostumat a perdre i a viure
ocult. L’autora aposta per la felicitat, no sé si des d’un realisme creïble o
des del desig amagat que la seva història amb la vertadera Carol hagués sortit
bé. La nova visió de l’homosexualitat i el tractament de la història, bella, natural,
gens sòrdida, va ser una de les claus de l’èxit de la novel·la quan es va
publicar.
Lectura recomanada al mil per mil, evidentment.
També
recomano veure la pel·lícula, estrenada de fa poc. Gran feina interpretativa de
les dues protagonistes (Cate Blanchett i Rooney Mara) i una bona recreació de l’atmosfera de Highsmith. En contra del que sol succeir, paga molt la pena.
