A Josefina Peraire, poetessa, escultora, amiga

Ens ha deixat una artista: Josefina Peraire

La Josefina Peraire (Barcelona, 1947) no sortia als diaris, ni a la tele, ni parlaven d’ella a la ràdio. Formava part d’aquest conjunt de persones anònimes carregades de talent que fan que la cultura d’un país creixi cada dia, amb un treball rigorós i constant que per desgràcia no té prou ressò públic. Era poetessa, ceramista, escultora, havia guanyat uns quants premis. Era una dona creativa i extremadament sensible, capaç de captar al vol la bellesa de les formes, de les paraules, de la gent.

Havíem compartit algunes coses, totes elles convertides ara en un record inestimable. Havíem recitat juntes (ambdues formàvem part del col·lectiu “Poesia Viva”), havíem gaudit plegades d’un bon nombre de vetllades i actes poètics, havíem xerrat sobre literatura, sobre la família, sobre la vida. La Josefina era generosa, no faltava mai a les presentacions dels meus llibres. Amb alegria, amb la seva elegància i refinament naturals, amb el seu somriure.

Havia estudiat Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, era una dona culta, de conversa interessant i mirada neta. Li brollava l’art pertot, fins i tot en la manera de pentinar-se. Una persona d’aparença una mica etèria, però intel·ligent i forta. Va publicar uns quants llibres de poemes: A l’ombra dels bambús (d’haikús i tankes), Interiors, Sucre amarg, Tretze veus experimentals (obra col·lectiva) i Pell de vent, de 2009, que em va regalar amb molta il·lusió.

Precisament de Pell de vent són aquests versos que ara vull compartir amb vosaltres, amb la punxada al cor de la seva renovada interpretació, tristament macabra:

Teatre negre...

En l’escenari sense llums

que giravolta davant nostre,
hi ha silencis que criden
i crits que es fan silenci...
Quotidià teatre negre
d’irreal aparença,
però amb el cor sagnant. 

Així ha marxat ella. Amb una llarga agonia que aparenta irrealitat, en el teatre negre de la ciutat esquerpa, un escenari de llums que giravolta farcit de perills quotidians, de silencis que criden, que clamen al cel, i de crits que es fan silenci. Però no vull tolerar que els crits es facin silenci. Perquè hem d’arreglar moltes coses en aquesta Barcelona que ens té indefensos, que esborra els seus ciutadans en lloc de protegir-los. Em costa molt assumir que en uns breus segons d’infortuni, en uns minsos i insignificants segons, una maleïda i simple bicicleta se l’hagi endut per sempre. 

Tanmateix, amb el cor sagnant, he d’admetre una cosa. Encara em fa més mal, i més ràbia, i més malícia que, per sortir avui als papers, per tal que avui jo estigui davant de l’ordinador escrivint aquest article, s’hagi hagut de morir. No hi ha dret. No n’hi ha. Hem de reconèixer el talent en vida, no quan desapareix rere l’estela del ressò mediàtic d’una altre traspàs recent, igualment colpidor.  

Descansa en pau, poetessa, escultora, artista. Amiga i companya de colors i de llum. Aquí, ja en pots estar segura siguis on siguis, et recordarem sempre.

Aquest article també ha aparegut al Digital Núvol

Filla d'Eetes, de Soraya Àvila

Avui toca el relat d'una altra alumna de Coetanis, Soraya Àvila. No us avançaré res perquè interessa que el llegiu sense tenir informació del final. És un relat que emociona, el va escriure fa un temps, però tracta un tema universal i continua essent totalment vigent. Que en gaudiu molt.

Moltes gràcies, Soraya.    

Filla d’Eetes

En Joan ja ho deia que s’acabaria malament. Tantes disputes per un tros de terra; tantes baralles per una llengua que al cap i a la fi sempre serà nostra, deia. Però jo no m’ho pensava pas, que s’acabés així. Fa uns anys, quan en Joan i jo encara festejàvem, anàvem a les manifestacions plegats, i ens sentíem orgullosos de la nostra manera de fer, com si fóssim l’únic poble capaç de fer-se sentir sense haver d’aixecar gaire la veu.

En Joan sempre deia que marxaríem a França, si mai passava alguna cosa així. França no s’hi posa mai en guerres, em deia. Però en Joan sempre ha estat poc valent. Oi que sí Joanet, que tu no gosaves mai replicar? I ara no sé on (t’) ets Joan... Ai Joan, tu ho entendries això que he fet, oi que sí? Segur que sí, Joan...

Tot va començar quan a l’Antonieta li van prendre la plaça a l’escola. La pobra no sabia fer classes en cap altra llengua, perquè ella pobreta no havia sortit mai d’aquí. Després la Neus, la Gisela i en Fermí, que els van fer fora i van posar al seu lloc tres professors forasters, que només parlaven als nens en la llengua dictada. Sense adonar-nos-en havien anat interrogant a cada nen sobre els seus pares, sobre la seva llengua, sobre com parlaven amb els avis... Un dia en arribar en Rogeret de classe, va dir que havien pres en Pere (en Pere, el fill de la Marina!) i en Josep, el germà del Pau, i la Laia, la néta de la senyora Consol, i que eren uns homes molt ben pentinats i que els havien pres a l’hora del pati mentre jugaven a futbol.

A partir d’aquell dia en Rogeret no va tornar a l’escola; molts nens, no van tornar a l’escola! I cada dia ens trucàvem, amb les mares, que ja no teníem altra cosa a fer que estar-nos a casa, perquè només els homes tenien dret als nous llocs de treball, i les nostres feines ja no valien si teníem els cartells de la botiga en la nostra llengua o si havien trobat que érem professores d’una part de la història que resulta que no havia existit mai. Cada vegada que sentia sonar el telèfon m’agafava aquella punxada al melic; cada dia s’emportaven més nens, i cada dia hi havia més mares desesperades. Els homes? Els homes que cedien i treballaven per l’estat, cada vegada feien un posat més foraster, i els homes atrevits a qüestionar, sortien un dia prometent tornar amb aquell pare vell que havien tancat, o aquella filla que havien pres... i tornaven sols. Fins que van deixar de tornar. I justament tu Joan t’havies de fer el valent? Ai Joan... si ja sé que ho vas fer per nosaltres. Perquè els carrers cada dia estaven més plens de misèria, de fogueres de llibres, de banderes cremades i de racons plens de crits. Jo hauria volgut que els teus crits servissin d’alguna cosa Joan, perquè el dia que van venir sí que vas ser valent. I vas cridar, vas cridar molt perquè et prenguessin a tu i no a ell. Però ara jo ja estava sola... i han tornat. I jo Joan estava molt espantada, perquè diuen que els prenen al Nord, diuen que els torturen i que els omplen de ràbia fins que xisclen molt fort i se’ls inflen les venes dels ulls de vermell. Diuen que els renten el cervell a cops de ferides i que, si no, els abandonen i es moren de gana enmig del fred.

Jo no sé si no vaig pensar en res o si vaig pensar en tot això alhora, però quan els vaig sentir trucar, en Rogeret encara dormia... i vaig anar cap al seu llit, i li vaig fer un petó molt fort, sentint que era el petó de bona nit, que era el petó de l’endemà, i que era el petó d’una vida petita. Encara no sé d’on vaig treure la força, però amb una mà vaig tapar-li la boca bruscament, i amb l’altra li agafava el nas perquè no respirés. Només me’n va faltar una altra... perquè em tapés ben fort els ulls que se’m fonien. Quan van acabar de pujar les escales, van tirar la porta a terra i van seguir els meus plors fins on jo era. Em van apartar d’ell i el van agafar en braços sense adonar-se que ja no hi era... ells no miren, no tenen ulls pels humans, Joan! Són bèsties! Si m’haguessin vist els ulls s’haurien adonat que el cor em tremolava mig de por i mig de satisfacció.

Quan van ser al capdavall de les escales, vaig sentir un silenci etern. Em vaig aixecar a poc a poc, i vaig anar cap a la porta. Quan em vaig atrevir a aguaitar per la barana, el cor em va fer un salt i les cames em van córrer avall. Vaig anar fins a ell i el vaig abraçar fort... ells havien marxat. Ja no els servia.

Qui ho havia de dir eh Joan que acabaríem així? Tantes disputes per un tros de terra; tantes baralles per una llengua que al cap i a la fi sempre serà nostra... Jo no sé si mai més serà meva alguna cosa.

Soraya Àvila