Crònica de la presentació de "Com explicar aquest país als estrangers", per Emili Gil

Ahir, dia 18 de maig, vam fer la presentació al Casal Independentista de Sants del llibre de Matthew Tree  Com explicar aquest país als estrangers. L'Emili Gil, que va assistir a l'acte, ha estat tan amable d'escriure aquesta crònica.

Ahir, a les 19,35 de la vesprada, davant d’una trentena de persones aplegades al Casal Independentista de Sants (Barcelona), prengué la paraula Manel Mora, que va  fer una breu introducció per iniciar l'acte de presentació del llibre Com explicar aquest país als estrangers, de Matthew Tree.  

A continuació, Anna Maria Villalonga, professora de la Universitat de Barcelona, féu esment al paper de divulgador i comunicador de Matthew Tree, activitat que, al seu parer, no només dignifica l’obra pròpia publicada de Tree, sinó que n’augmenta la vitalitat. Valorà la feina de l’escriptor duta a terme des de 1984, quan s’instal·là a Catalunya, ja que aporta a la nostra realitat quotidiana una mirada singular des de la perspectiva d’una persona vinguda de l’estranger i educada sota el sistema britànic.
Durant la seva exposició, Villalonga es referí al vessant solidari i participatiu de l’escriptor, demostrat clarament per la seva implicació amb “Barcelona decideix” i altres iniciatives populars. Pel que fa a l’estil, en destacà l’humor àcid i la ironia fina, la crítica mordaç i, alhora, tendra.

Cap a tres quarts i cinc de vuit,  Matthew Tree s’alçà de la cadira per llegir en veu alta i clara fragments del llibre presentat, bo i explicant algunes anècdotes. Una de les primeres coses que copsà, en ser i instal·lar-se a Catalunya, fou que molts dels seus compatriotes que visitaven el nostre país venien amb idees preconcebudes, farcides de tòpics. Veien, en les nostres terres, allò que els havia estat ensenyat des del sistema educatiu: l’imperi espanyol monolingüe. És a dir, no veien, o no volien veure, la realitat catalana. Preferien la fantasia, la versió oficial estesa pels imperis col·lonialistes. L’escriptor va parlar del documental Spain’s Secret Conflict, on es parla sense embuts que Catalunya és una nació diferenciada de la resta de l’estat. Tree explicà que els productors no han aconseguit vendre el documental enlloc. L’argument més repetit de les cadenes televisives per no adquirir-lo és que “d’aquest tema els espectadors potencials no en tenen cap idea”. És a dir: actualment encara hi ha molts europeus i europees que ignoren l’existència de Catalunya com a país amb identitat pròpia i les seves diferències amb Espanya, malgrat la difusió enorme del Barça. Tree es lamentà de la manca de cultura que continua vigent arreu del continent, així com la indiferència, ignorància (i fins a quin punt ocultació?) que existeix envers el fet català.

Pel que fa a la premsa internacional, esmentà que els corresponsals sempre són a Madrid i sovint es limiten a llegir “El mundo” i “El país” en, exclusivament, les edicions madrilenyes. Resulta, doncs, impossible que tinguin una visió àmplia dels successos. Per finalitzar la seva intervenció, contà l’anècdota d’un senyor de Fraga (la Franja) que, per poder vendre a Saragossa (Aragó) pomes procedents de terres catalanes, havia hagut de canviar les caixes on posava “fruites de Lleida” per d’altres on s’hi llegeix “plátanos de Canarias”.

Tot seguit, s’inicià una tertúlia molt enriquidora amb el públic assistent, durant la qual quedà palès que els intents de genocidi cultural continuen. Però, és clar, som en democràcia i aquí no passa res. Pau, flors i violes (Emili Gil per a "El fil d'Ariadna, Barcelona).  

Maleït karma, de David Safier

    Una petita ressenya sobre la novel·la que acabo de llegir, Maleït karma, de l'autor alemany David Safier.

    Una història lleugera, imaginativa, divertida i àcida que ha tingut força èxit arreu del món.   

Com us vaig explicar el dia de Sant Jordi, jo no en sabia res, però la vaig descobrir en una paradeta de la plaça de Sants i la seva portada em va cridar l'atenció. Així de senzill. 

En llegir la sinopsi de la contraportada, vaig pensar que ja m'aniria bé disposar d'una lectura sense complicacions en els moments de necessitat de desconnexió de la feina que m'aclapara. I la vaig comprar.   

Maleït karma és, per damunt de tot, un llibre distret per passar una bona estona. No resulta tan hilarant com podria semblar a primera vista, tal vegada per la traducció al català, que no crec que es complagui en l'histrionisme desmesurat. És possible que en la llengua original o en altres traduccions aquest aspecte s'hagi desenvolupat amb més força. I jo trobo que seria desitjable, perquè un pèl més de "ganxo" (que aconseguís arrencar  una riallada sonora i no només un somriure) li escauria a la història d'allò més bé.

   

Com de costum, no tinc intenció de reproduir l'argument. Només diré que una divertida cadena de reencarnacions per tal d'acumular bon karma és allò que pateix la protagonista, una exitosa presentadora de televisió, després de morir d'accident de manera traumàtica. La seva vida no ha estat exemplar i, per tant, ha de purgar les males accions passant per un cos de formiga obrera, de conillet d'Índies, de gos "beagle", etc. L'acompanya en tan estrany viatge un personatge històric de gran renom que no esmentaré.   

La imaginació de David Safier queda fora de tot dubte. El llenguatge planer i col·loquial i les variades situacions que se succeeixen fan que el lector no s'avorreixi en cap moment i tingui ganes de saber què passa. Tanmateix, per damunt del revestiment jocós i lleuger, Maleït karma no és una obra banal. La ficció humorística li serveix a l'autor per posar de manifest els prejudicis, la hipocresia, les ànsies de poder o la promiscuïtat de la societat actual. Critica moltes coses, encara que sigui des de la més simpàtica tendresa.

L'experimentació amb animals, la crueltat i prepotència de l'espècie humana, el poc respecte envers la natura, la importància que atorguem a les aparences. En una paraula, la pèrdua dels valors. La contraportada de l'edició en català diu: "una faula entranyable que, entre riallades, ens ajuda a reflexionar sobre les prioritats de la nostra vida".

Doncs sí, quelcom com això, malgrat que jo no he deixat anar riallades, sinó simplement somriures. Però no importa. M'he distret i he reflexionat. N'hi ha prou i de sobres. Si algú l'ha llegit, espero que ens en doni l'opinió. I, si no, estic segura que pot agradar-vos, lletraferits. 

Una abraçada ben forta.

   

Presentació de Cloc!: uns bonics moments

Només un breu apunt, amics lletraferits, per fer-vos cinc cèntims de la presentació d'ahir, divendres 13 de maig, del poemari Cloc! d'August Bover a la Llibreria Bertrand de Barcelona. No m'estendré excessivament. Ja vaig ressenyar el llibre en el moment de la lectura i, més endavant, també us vaig informar de les llibreries on el podieu adquirir.

Tanmateix, no me'n puc estar d'escriure quatre ratlles, atesa l'agradable estona que l'acte em va deparar. En primer lloc, va ser una bonica trobada -enmig d'una encisadora tarda de primavera- al bell mig de la ciutat. Feia un clima càlid i lluminós, que convidava a passar-s'ho bé. I així va succeir, sens cap mena de dubte. Endemés, vaig trobar vells amics. Gent que no veig normalment, tot i no haver-los perdut totalment la pista. Aquest va ser un indubtable al·licient per sentir-me ben feliç.

  

Màrius Serra, prologuista del llibre, va actuar de mestre de cerimònies. Amb el seu tarannà habitual, histriònic i proper (tot i que un pèl contingut: un exprofessor no deixa mai de ser-ho i provoca respecte per sempre més), ens va introduir en els misteris de Cloc! i en la persona del seu autor. Curiosament, les vivències d'en Màrius (en el fons formem part de la mateixa generació, any més any menys), són molt similars a les meves, tant pel que fa a l'aprenentatge del català (que ningú no ens va ensenyar a l'escola) com a allò que la figura de l'August va representar per a nosaltres (el primer professor que ens va desvetllar els secrets de la literatura catalana de l'Edat Moderna). 

       

Tot seguit, va prendre la paraula Pere Capella i Simó, l'il·lustrador del llibre. La seva intervenció em va subjugar.
Jove i intel·ligent, va saber expressar amb claredat què va significar per a ell la feina de posar dibuixos als poemes de Bover. La seva  vivència d'artista  en rebre un encàrrec d'aquestes característiques i com va influir en l'univers de la seva creació personal. Va pronunciar algunes frases que, de sobte, van fer que em plantegés d'una manera diferent l'enfocament de  certes  qüestions. 

Per exemple, va dir: "Tots som il·lustradors dels llibres amb la nostra mirada". I no feia referència als llibres que inclouen dibuixos, sinó a quelcom més gran. A la literatura en general: quan llegim, tots generem en la ment una imatge suggerida per les lletres, per les paraules; i cada imatge, cada il·lustració, és personal i intransferible. Un concepte tan evident, expressat com ell ho va fer, em va semblar d'una claredat enlluernadorament nova. Reveladora.

Capella també afegí que Cloc! "era un regal d'images implacables". I vaig pensar que sí, que tenia raó, perquè la quantitat de suggeriments plàstics que un exercici poètic com Cloc! és capaç de generar pot resultar inacabable. 

Finalment, va prendre la paraula August Bover. Tan afable i modest com sempre, ens va fer cinc cèntims de la gestació del llibre. Fa un temps, va sentir que algú opinava que el català no era una llengua divertida. I es va picar, lògicament. "Ja ho veureu si ho és", va pensar. I així començà l'aventura. Bover (i qui l'ha tingut de professor ja ho sap), de vegades deixa anar, com qui no vol la cosa i amb una rialleta gairebé tímida, algunes afirmacions que són per emmarcar. Ahir va manifestar, referint-se a l'individu que considerava que el català no tenia tantes possibilitats de divertir com altres llengües, que només podia ser algú que tenia "el cervell col·lonitzat, que és la pitjor col·lonització que es pot tenir". Poca broma amb la frase. Després d'això, què més voleu que jo afegeixi?

L'August no té el cervell col·lonitzat. És intel·ligent i tendre. I ha escrit un llibre que us recomano sens cap mena de recança. Els poemes, llegits ahir per ell mateix en veu alta, van resultar una autèntica delícia. 

Apa, a comprar Cloc!, una aventura literària i lingüística que us encantarà.  

Nota: Aquestes som la meva amiga Míriam Cendra i jo. Vam estudiar juntes, vam ser alumnes de l'August i ahir vam estar ben contentes de poder-nos retrobar personalment (sobrepassant els contactes virtuals que tots vosaltres ja us podeu imaginar).  

El perquè d'un nom

                                               Retrat de Sidonie Gabrielle Colette (Shoshana Kertesz)

Mai no he explicat aquí, tot i que el motiu és ben literari, el perquè del nom de la meva gata Colette (que tots coneixeu). La meva Colette no és una gata qualsevol. Es tracta d’una felina esplèndida: peludeta, tricolor, amb una pota rossa i una negra  i un aspecte molt  charmant i chic.  Ja va néixer així i, en descobrir-la, tothom comentava:

-oh, és preciosa. I quin posat més aristocràtic, si sembla francesa!

I era veritat. Ho semblava. Tenia tota la pinta d’una francesa típica: sofisticada, refinada, elegant. Un exemplar de luxe, amb glamour.

Per tant, resultava obvi que no podíem batejar-la de qualsevol manera. No es podia dir Mixeta, ni Peludeta ni cap altra cosa semblant. Aquell bé de déu de gat no es mereixia cap tipus de vulgaritat. Llavors va ser quan, com un llamp inspirador, pel cap del Manel va passar el nom de Colette. Evidentment, li anava com un guant.
Fins i tot els veterinaris sempre li han lloat el nom. Begoña, una de les auxiliars de la Clínica, acostuma a dir, tot mirant-la amb admiració:

"És que és Colette, Colette...!!!"
(la qual cosa indica que la considera una deessa gatuna amb un nom perfecte).  

Per si algú no ho sap, Colette és el pseudònim literari de la famosa escriptora francesa Sidonie Gabrielle Colette (1873-1954), una de les figures més innovadores, transgressores i interessants de la Belle Époque. Va escandalitzar la societat del moment,  però, malgrat tot, va rebre un gran reconeixement nacional. A mi sempre m’ha semblat una dona fascinant, avançada al seu temps, lliure, deshinibida, valenta. Representa tota la magnificència d’una de les èpoques daurades del París dels artistes, del gran París de començaments del segle XX.

La mà de Colette en plena creació

Però, és que, endemés, Sidonie Gabrielle Colette té una altra particularitat. L'endevineu? Doncs sí, era una boja enamorada dels gats. Tota la vida va viure envoltada d’aquests animals, als quals adorava. Va escriure contes preciosos, plens de tendresa, amb els gats com a protagonistes. I una de les seves millors novel·les (i de les més conegudes) s’intitula precisament així, La chatte.   

Com veieu, tot ens conduïa a anomenar així la nostra petita felina.

Avui, el meu amic Emili Gil, escriptor i traductor, ha tornat d’un viatge d’investigació a França. El seu destí principal era Amiens (on ha descobert una catedral que li ha tret l’alè), ja que anava a fer recerca al voltant de Jules Verne, que visqué i morí en aquesta ciutat. Tanmateix, no ha pogut resistir la temptació de passar per París, cosa, d'altra banda, ben normal.

El cas és que, tot passejant per l’esplèndid cementiri de Père-la-Chaise (ja sabeu que a París és un plaer visitar els cementiris), ha topat amb la tomba de la famosa Colette. En veure-la, no ha pogut evitar pensar en mi i, sobretot, en la meva gata.

És curiós, però jo no recordo la tomba. Potser és que n’hi ha tantes d'interessants al Père-la-Chaise, que resulta difícil visitar-les totes (el recinte és immens). A banda, jo sempre hi he anat amb la idea fixa de passar una estona de recolliment davant de la tomba de meu admirat Oscar Wilde.

En qualsevol cas (i no és gens macabre), l'Emili ha fet dues fotos i me les ha enviat.  Per descomptat,  m'he sentit supercontenta. 
I m’ha semblat que, finalment, era el moment oportú per explicar d’una vegada, en aquest bloc lletraferit, el perquè d’un nom: Colette, la chatte.

Moltes gràcies, Emili, per pensar en nosaltres.
Fins aviat, lletraferits.

El bloc fa dos anys: com passa el temps!



Encara que sembli mentida, avui aquest bloc compleix dos anys. Dos anys de ressenyes, articles, cròniques, poemes, contes, elegies, notícies, històries i records. Dos anys curulls de literatura i d'amor pels llibres.

Però, sobretot, dos anys molt fructífers. Gràcies a vosaltres, el bloc ha estat un espai d'inspiració i de trobada literària. Fins i tot es va traslladar de casa per tal de millorar i engrandir-se. El Fil d'Ariadna no seria res sense tots els amics lletraferits que fidelment el freqüenteu. Per això us vull agrair la vostra presència, el vostre seguiment a prova de bomba, el vostre suport. No sempre és fàcil tirar un bloc endavant, però per a mi, quan penso en vosaltres, esdevé sens dubte un plaer immens.

No em vull acomiadar sense donar les gràcies (com no!) a la gent que ha col·laborat amb la seva participació directa (Jordi, Teresa, Guillem). M'he sentit molt honorada. 

I res més per aquesta nit. Si ho voleu, El Fil continuarà obert mentre tots plegats matinguem viva la flama que ens uneix. Felicitem-nos mútuament per tenir la sort de pertànyer a aquesta gran família que s'estima les lletres. 

Per molts anys, lletraferits!

Avui una col·laboració de Teresa Ugas: la crònica d'una presentació

La nostra amiga Teresa Ugas ja la coneixeu. És assidua lectora del bloc. Fa poc va fer-nos gaudir amb el seu entusiasme i les seves sensacions en visitar la llibreria parisenca Shakespeare and Co. Avui, la Teresa torna a col·laborar amb nosaltres amb  la crònica d'una presentació. S'ho va passar tan bé que ha volgut compartir l'experiència. Gràcies, Teresa. Saps que "El fil d'Ariadna" és casa teva.  

Hola, amics!
El passat divendres 29 la nostra amiga, la Coia Valls, va ser a Sant Celoni per presentar el seu llibre La Princesa de Jade. No cal que us digui que em va fer molta il·lusió anar-hi i conèixer- la personalment.
L’acte es va fer a la Sala Petita de l’Ateneu de Sant Celoni, un lloc emblemàtic del poble, que conec prou bé per haver assistit a conferències i per haver cantat amb la coral Briançó a la Sala Gran. Si veniu a Sant Celoni no us perdeu una visita al local… us encantarà!
Érem poca gent. L’Ajuntament havia convocat un altre acte a les 7 i podríem dir que estàvem en família.
La Coia i jo ens vam fondre en una abraçada; és una dona càlida i acollidora, vital, molt propera i amb qui tinc en comú, entre altres coses, la professió de mestra i ser del mateix any!
La presentació va anar a càrrec de la Maria Carme Roca, historiadora i escriptora que va ser membre del jurat que va atorgar a la novel·la el premi Néstor Luján. Una dona també encantadora, que ens va seduir amb les seves paraules i que es va nomenar ella mateixa “madrina” del llibre.
Tot va començar amb un vídeo sensacional; la Coia entre el paisatge espectacular de la part alta de Camprodon, entre muntanyes nues, vent, núvols i aigua. En aquest curt, ens va parlar poèticament del silenci, del pas del temps, de la transformació i del jade… molt bonic tot el conjunt.
La Maria Carme va començar presentant la Coia. Ens va parlar de la seva experiència d’haver llegit el manuscrit del llibre, i del pas al format de llibre…molt interessant.
Ens va explicar que el relat, tot i que és una novel·la històrica, barreja altres gèneres: aventures, intrigues, misteri… Està escrita en una prosa poètica i amable, molt en concordança amb la personalitat de l’autora.
Va ser curiós l’esment que va fer la presentadora de la constant del número 3 en la novel·la: cel + terra = natura, el temps: passat, present i futur; la historia té tres parts, tres dones protagonistes, tres cultures… El número 3, el número perfecte usat en el cristianisme, el budisme, l’ hinduisme…
També ens va comentar que ella havia comptat fins a nou valors que bateguen en la història: amor, amistat, noblesa, lleialtat, valor, superació, generositat, companyonia, curiositat. La Coia ens va llegir diferents fragments del llibre, amb una dicció impecable i l’ expressió de qui coneix cada paraula que ha escrit.
També ens va explicar, arran de preguntes que li feia la Maria Carme, que amb aquest relat volia reivindicar la figura del mestre com a acompanyant i font de saviesa. En la història també queda palesa la seva dèria pels viatges, tant interns com externs. El viatge com a metàfora de vida, del creixement personal davant les dificultats. Ens explicà com la va ajudar el tema de l’Orient en un moment dur de la seva vida: el silenci, la meditació, la solitud, el paisatge suau...
Com a amant de les pedres ens va parlar del jade: pedra semipreciosa que pot adoptar diferents colors; pedra poètica i mestissa que trobem a la vora dels rius, i que queda reflectida en els ulls d’una de les protagonistes.
Finalment ens va parlar dels personatges. Units per un objectiu comú, el viatge va transformant les seves relacions i els va formant com a persones.
Tot plegat va ser una experiència única, uns moments càlids i màgics que ens van permetre endinsar-nos en la història. Per uns instants, la nostra imaginació viatjava a aquells llocs remots i exòtics, gairebé podíem sentir-ne l'olor i veure’n els colors mentre ens familiaritzàvem amb els personatges.
Em deleixo per llegir el llibre! Espero que us hagi encomanat una mica les meves ganes i que gaudiu d’aquest viatge a través de l’ànima humana.
Felicitats, Coia!!

                                                         Teresa Ugas i Coia Valls 

                                                           Un moment de l'acte