Benvolguts lletraferits,
Des de l'agraïment per totes les felicitacions i mostres d'alegria i amistat que m'heu fet arribar, em complau compartir amb vosaltres el meu relat La llàgrima, guanyador del Premi Arts i Lletres de Narrativa a la Memòria de Valerià Pujol 2013. Ahir vaig recollir el guardó en un acte molt agradable a Premià de Dalt, de la mà de la mateixa mare de Valerià Pujol, molt emocionada.
La llàgrima és per a mi un relat molt especial. El vaig escriure ja fa tres o quatre anys, però l'havia mostrat a molt poques persones, tot i que amb la Lurdes Estruch en vam fer una lectura antològica, a dues veus, en el si de les trobades de "Poesia viva". Però, tret d'això, he de confessar que em sabia greu desprendre'm, no em pregunteu la raó. El sentia (i el sento) molt meu i d'alguna manera estranya intuïa que estava destinat a alguna cosa especial. Mentre anava publicant en diversos llocs (digitals i en paper) altres històries, La llàgrima sempre continuava al calaix, esperant amb paciència el seu moment. Vaig tenir idees i propostes per a ell, però no vaig acabar de decidir-me. La llàgrima no marxava del meu costat. Em feia companyia.
Per fi, ara sí que sembla que ha trobat allò que l'atzar (o qui sap qui) li tenia reservat.
Sé que molts pensareu que és un relat, estilísticament i formalment, molt blanc. I potser ho és. No he volgut renunciar a la prosa poètica ni tampoc a usar la nostra llengua en un correcte registre. Estic tipa de veure com ens entestem a rebaixar-la. També és un relat volgudament adreçat a tots els públics, perquè crec que el seu contingut pot resultar molt interessant per als infants i el jovent. Tanmateix, no us deixeu enganyar. El rerefons el considero molt dur, esfereïdor. La humanització de la bèstia i l'animalització de l'ésser humà per demostrar, sense estalviar sofriment, quines brutalitats som capaços de dur a terme.
Un al·legat explícit en contra de la superstició i de la crueltat humanes. Un text que vol ser la veu d'aquells que no poden defensar-se tot sols.
Moltes gràcies, amics, i espero que us agradi.
La llàgrima
La lloba jeia exhausta
al fons de la cova, la respiració encara agitada i els ulls mig clucs. Els cossos
càlids dels quatre cadells bategaven al seu costat com quatre miracles. També
semblaven cansats. Venir al món era un exercici veritablement dur. De moment no
es movien gaire, però el pare sabia que ben aviat començarien a fer-se la
guitza per arribar als mugrons i a la dolça llet. Va mirar la llopada amb
tendresa. Tots quatre tenien les potes ben formades. Estava segur que es
convertirien en uns llops sans i forts. Li va semblar, enmig del garbuix de
morros i pèl, que només hi havia un mascle. Les altres tres eren femelles. Tres
filletes seves! El gran llop gris no podia amagar l’emoció. Va fer una ullada a
la valenta mare. Ni una queixa de dolor havia sortit de la seva boca mentre
treia del ventre aquelles quatre criatures desmenjades i molles. El llop la va
contemplar amb orgull. La seva família.
Va sortir de la cova.
La majestuosa figura es retallà, colpejada per la frescor del vent de primavera, contra la claror de la
lluna plena. Una bola rodona, lluenta, que guarnia la immensitat d’un cel
curull d’estrelles. Ferm sobre la roca dura, el gran llop gris udolà amb
energia. El seu crit de felicitat retrunyí en el silenci nocturn i s’estengué,
multiplicat per onades sonores, a través de les cingleres i les valls de la
serralada.
Adolf
Garcia es va llevar molt d’hora. Havia programat l’alarma del despertador a les
sis en punt, però una estona abans ja s’havia dutxat i s’estava preparant una
tassa de cafè. Els nervis l’havien mantingut despert quasi tota la nit. Era
curiós. Malgrat la seva experiència, sempre que sortia no podia evitar la
mateixa sensació d’urgència. L’espera se li feia interminable. La seva dona va
aparèixer a la porta de la cuina. Coneixia els seus costums. Ja ho portes tot?
Ell, amb la tassa a la mà, va respondre amb el cap. Tots dos sabien que era una
pregunta supèrflua.
El
vespre abans havia netejat l’escopeta pulcrament. Havia comptat els cartutxos,
omplert la motxilla i desat damunt del respatller de la cadira la roba i la
resta de l’equip que necessitava. Era molt meticulós. Mai no deixava res a
l’atzar. Abans de ficar-se al llit, havia consultat a Internet la previsió del
temps. El servei de meteorologia anunciava boira i temperatures baixes per a
l’època de l’any, però no hi havia indicis de pluja. Perfecte! La calor no era
bona companya en aquell esport.
Estava
molt excitat. Volia aprofitar bé la jornada, una de les últimes. La temporada estava
a punt de concloure. Només faltaven dues setmanes. El maleït Departament de
Medi Ambient tan sols permetia la cacera de la cabra mascle entre el primer
diumenge de març i el darrer dissabte de maig. Un període ridícul. Adolf Garcia
els considerava uns esnobs tocats del bolet. Tota aquella història de preservar
la fauna. De cabres salvatges en sobraven. Ell ho sabia molt bé. Però els
buròcrates de despatx no en tenien ni idea i l’únic que feien era deixar-se
entabanar per aquella colla de brètols que s’entestaven a equiparar l’ésser
humà amb les bèsties. Per culpa seva, ell s’hauria d’esperar tot un any. És
clar que a la tardor i al començament de l’hivern hi havia altres
possibilitats, com el porc senglar i les nombroses espècies considerades de caça
menor, però ell preferia l’aventura de perseguir les cabres salvatges, en
especial els àgils mascles, a través dels perillosos cingles.
El gran llop gris va
tornar a la cova intentant no fer soroll. Els cadells ja s’havien arrapat als
pits de la mare i xuclaven amb força, els uns damunt dels altres. La lloba,
quieta, els contemplava amorosament tot intentant ignorar el dolor dels mugrons. Se
sentia exultant. Va creuar una mirada orgullosa amb el mascle i, sense emetre ni
un gruny, tots dos es van entendre. Ara tenien quatre vides per protegir,
quatre petites vides noves i indefenses. Semblava impossible. La lloba va
treure la llengua i va començar a llepar el cadell que tenia més a prop. N’hi
havia un de gris fosc, com el pare. Una femella. Els altres, tot i que encara
semblaven una bola de pèl sense forma, eren rossos.
La bandada havia estat
més nombrosa temps enrere, però en aquelles contrades la vida cada cop es feia
més difícil. De mica en mica, els companys havien desaparegut. Un va caure en
una trampa i va quedar atrapat; un altre va morir inesperadament: potser estava
malalt; un tercer, simplement, va sortir a buscar menjar i no va tornar mai més.
Ara estaven sols. Tots sis. Però tot aniria bé. Formarien una nova bandada. La bandada
seria la família. El gran llop gris, esgotat per la intensa nit, va jeure al
costat de la lloba, però l’excitació no el va deixar dormir.
El
seu amic Albert va arribar puntual. Adolf Garcia va agafar els estris i va
sortir al carrer. L’Albert l’esperava amb el motor engegat. Es van saludar i,
sense perdre temps, van enfilar a bona velocitat cap a l’autopista. El
trajecte, com de costum, es convertí en una
continuada remembrança d’aventures antigues. Feia molts anys que anaven de
cacera junts. Els dos homes, tan contents de les seves fites com criatures amb
una joguina, reien sorollosament i es delectaven amb el record de les anècdotes
passades, dels perills viscuts, de les millors peces aconseguides.
El
dia tot just obria els ulls quan van aturar el cotxe davant de l’hostal de
sempre. La serralada, imponent rere la boirina blava, semblava esperar-los. Els
dos homes gairebé no podien suportar la impaciència, però l’esmorzar de
forquilla formava part d’un ritual absolutament imprescindible: botifarres, pa
amb tomàquet, un porró de vi negre. El cafè ben carregat amb un rajolí de
conyac suficientment generós. Adolf Garcia no s’hi posava sucre. Van encendre
un cigarret i es van mirar complaguts, sospirant amb satisfacció. L’Albert va
riure, fent una picada d’ullet a la jove cambrera. Adolf Garcia es va fregar
les mans. Tot anava de meravella.
El gran llop gris havia
fet una becaina. De sobte, es despertà. De seguida va girar la vista cap a la
mare i les cries. Tots els cadells descansaven tranquils. Se’ls veia respirar
pausadament, amb un moviment rítmic del seu pelatge de cotó. La mare, en canvi,
no dormia. Tenia els ulls mig oberts i badallava. Se sentia cansada i adolorida.
Els petits no havien parat de xuclar de valent fins un moment abans. Té gana,
va pensar el gran llop. Necessita alimentar-se bé. Haig de sortir a buscar
menjar.
Els
dos homes es posaren en camí. Van penjar-se l’escopeta a l’espatlla i van
sortir de l’hostal. La boirina no havia desaparegut, però un sol tímid pugnava
per escolar-se a través d’algunes escletxes que començaven a obrir-se. Quan
escampi la boira farà un bon dia, comentà l’Albert. Adolf Garcia assentí amb el
cap. L’ambient era fresc, però els homes se sentien pletòrics. L’escalfor del
conyac els confortava l’estómac i els feia pujar l’eufòria. Plens d’energia, iniciaren
a bon pas l’ascensió a la muntanya.
Sabia que havia de
fer-ho, però no en tenia ganes. Li dolia separar-se’n, sobretot ara que els
cadells havien obert els ulls i assajaven per primer cop unes divertides
maniobres d’estirament els uns damunt dels altres. El petit mascle ros va
aixecar el musell i va ensumar al seu voltant. Els pares es miraren, còmplices.
Fixa’t tu, tan petit. Serà un bon element, aquest. La mare el llepà. El cadell
va arraulir-se contra ella i va buscar un mugró.
Un
vent fresquet els colpejava el rostre mentre avançaven entre els arbres. La
part inferior de la serralada estava formada per bosc frondós, que calia deixar
enrere abans d’arribar als penyals de vegetació escassa on trepaven les cabres.
La boira s’esvaïa lentament i la temperatura era tèbia. Feia un dia magnífic
per a la cacera. La brisa serviria de contrapunt a l’escalfor solar, encara
incipient. Els homes caminaven en silenci, immersos en les sensacions que els
produïa aquell esport de valents que coneixien tan bé.
La seva responsabilitat
estava clara. Ara era el cap de la nova bandada, el cap de la família. Havia de
sortir sense perdre temps a buscar aliment. La lloba feia cara de famèlica i,
en honor a la veritat, ell també tenia gana. El gran llop gris es va acostar
als seus fills i els va observar llargament. Continuaven mamant. Realment eren uns
golafres. S’hi va allargar una estona, amb l’esguard entendrit. Després, amb
gestos lents, va refregar el seu cap enorme contra el cap de la lloba. De
seguida torno. Ella tragué la llengua, com en un somriure.
On
els camins es bifurcaven, Adolf Garcia i el seu company es van separar.
Portaven armilles reflectants per poder-se reconèixer enmig de la boira. Una
altra idea lluminosa de la normativa moderna. Com si fos tan fàcil disparar a
un altre home! Ells ja tenien massa experiència per a una cosa així. Però no pagava
la pena arriscar-se. Si els enganxaven, els posarien una bona multa. Es
colpejaren l’esquena per desitjar-se bona sort i cadascú va agafar la seva
ruta.
El gran llop gris va sortir del refugi. Va mirar el cel. El sol estava més alt que no es pensava. Com que no volia perdre massa temps, va decidir que de moment ja faria amb un animaló petit. Potser una mostela o una llebre. N’hi hauria prou per a un àpat. Després, la lloba podria sortir a beure aigua i a estirar les potes mentre ell es quedava una estona a càrrec dels petits.
Adolf
Garcia s’internà en l’espessa vegetació. Encara hauria de caminar un bon tros abans
de divisar l’escarpada cinglera on s’amagaven les cabres. Les seves passes trepitjaven
la fullaraca i ressonaven en el silenci, només trencat pel cant dels ocells i el
so dels insectes: veus que es complementaven en un ritme únic, la música del
bosc boirós i verge. Adolf Garcia, però, no sentia la música.
Va flairar alguna aroma
agradable. Un conill, potser. Va pensar que si tenia sort no s’hauria d’estar
massa temps allunyat de la família. Només feia uns minuts que els havia deixat
i ja desitjava tornar-hi. Amb molta cura per no fer soroll, el gran llop gris
avançà envers l’olor.
Adolf
Garcia estava posseït pel desig d’aconseguir una bona peça. Darrerament només
caçava ocellons insignificants i ridícules llebres. Tenia el pressentiment que
avui seria un bon dia. Va arrancar una petita branca i la va masegar entre les
dents. Taral·lejà en to inaudible una cançó antiga que li ensenyà el seu pare.
Des de lluny entrellucà
l’entrada del cau del conill. Amb sort, seria molt a prop. S’hi apropà a passes
lentes, ensumant l’aire. La ginesta ja començava a florir i omplia de groc els
voltants de les pedres. La seva intensa fragància debilitava el rastre del
conill, que el gran llop gris no distingia enlloc.
Adolf
Garcia duia l’escopeta a l’espatlla i suava una mica. Començava a pujar
lleument la temperatura i aquella maleïda armilla de plàstic el molestava
terriblement. Però no es desanimava. Al contrari. Aquell esport que només els
forts podien practicar l’omplia d’energia.
Es mantingué quiet i
callat, mirant al davant. On era el conill? L’havia olorat i esperava trobar-lo
a prop del cau, però no el veia. Els conills eren molt àgils. Petits i
esmunyedissos. Potser havia intuït la seva presència i s’havia amagat a córrer
cuita. El gran llop gris no podia controlar els nervis. Tenia moltes ganes de
tornar a la cova. Inquiet, es remogué entre les branques d’un arbust punxant.
Adolf
Garcia va sentir una fressa inesperada. Allò no era el so d’un animaló petit,
ni d’un rosegador ni d’un ocell. Es quedà parat un moment i va tornar a
escoltar. El so es repetí, com un fort rascar d’herbes seques.
El gran llop gris estava
enredat en una branca curulla de punxes. No se n’havia adonat. No podia ser. Anava
massa distret, pensant només en la lloba i les cries. El fort pelatge gris
s’havia enganxat a l’arbust i ara li constava desfer-se’n.
Adolf
Garcia el va veure de sobte. Un exemplar esplèndid de llop autòcton. Tenia els
ulls groguencs i pugnava per deslliurar-se d’un enorme arbust, un garric ple
d’espines.
En el mateix moment en
què es va dependre de les punxes de l’arbust, el gran llop gris el va descobrir.
Era un home, una d’aquelles figures terribles i cruels que tothom temia.
El
pensament va creuar en uns segons el cervell d’Adolf Garcia. Quina meravella!
Quina sort! Això sí que no s’ho podia esperar. És clar que li semblava que el
llop era una d’aquelles bèsties protegides. Però, i què?
Va ensenyar les dents
amb fúria, després d’haver fet una ullada al voltant. Estava arraconat entre
barrancs i era impossible fugir pel darrere. No tenia altre remei que enfrontar-se
a l’home. Tanmateix, no era el millor moment. Se sentia cansat, amb fam i set.
Ell tan sols pretenia trobar un simple conill i tornar cap a casa.
Els
ullals del llop eren impressionants. Bordava amb ràbia i els seus ulls grocs
relluïen com el foc. Però Adolf Garcia, caçador expert, no tenia por. En certa
manera, l’animal estava acorralat per la mala sort, amb un enorme penya-segat a
l’esquena que li impedia fugir.
El millor era treure
les forces. Espantar aquell ésser desagradable de mirada cruel. Va bordar amb
tota la seva veu, mentre sentia que els pulmons estaven a punt d’esclatar-li
dins del pit.
No
es bellugava del lloc. Era un llop poc ferotge. Adolf Garcia sabia molt bé què
havia de fer. Després d’aquell dia, seria l’admiració de tots els caçadors de
l’associació.
El maleït home no
marxava. Com era possible? No hi feia res allà. No pertanyia al bosc. El gran llop gris va tenir por. Va
bordar més fort i va ensenyar les dents en to d’amenaça.
Adolf
Garcia no s’immutà. Sense trencar el contacte visual, va plantar fermament els
peus a terra amb les cames una mica separades.
No hi havia res a fer.
L’havia d’atacar, encara que estigués cansat. Aquell home no marxava.
Despenjà
l’escopeta de l’espatlla amb un gest lent, calculat. La mirada sempre endavant.
Va agafar embranzida
amb les potes del darrere. Quasi va volar enmig de l’aire tebi.
El
sec impacte retrunyí entre els cims de les muntanyes. L’havia sorprès en ple
atac, al molt babau. Mai no hauria imaginat que fóra tan senzill matar un llop.
Adolf Garcia se sentia invencible, una mena de déu que ningú no podia destruir.
S’acostà a la presa ajaguda a terra, sorprès de la fugacitat del moment. Tremolà
de plaer. Un instant sublim. S’aturà al costat del llop enmig de la polseguera
aixecada pel tret, amb l’escopeta penjada del braç. Començava a fer calor. Com
s’enduria la bèstia? Devia pesar moltíssim. L’examinà amb atenció mentre ideava
la manera. Semblava un exemplar jove. Se sentia increïblement satisfet. Havia
estat tan fàcil! Adolf Garcia era l’heroi que havia matat un llop perillós i
enorme en un clar matí de primavera.
El gran llop gris
aixecà la mirada. Va captar les cames de l’home, el color groc de l’armilla.
Udolà suaument, sense força. La vida s’escolava de pressa. Una glopada de sang li pujà a la boca
des de la gola resseca. Enmig de la boira dels seus ulls, va veure la llopada
recent nascuda, el garbuix de pèls bategant sobre els pits de la mare. La mare
llepant els nadons. L’escalfor de la cova i de la vida. Després, abans de la
foscor, un gemec profund li retorçà l’ànima.
Adolf
Garcia va decidir que no se l’enduria. En realitat, per què? Faria unes quantes
fotos per immortalitzar la fita i marxaria en recerca de les cabres. Si
s’enduia el llop, la jornada de cacera ja s’hauria acabat.
******************************
Una hora més tard va
aparèixer el guarda forestal de la zona. Recorria el bosc per avaluar el nivell
d’humitat de la vegetació. Feia molt que no plovia i s’havien de decidir els dispositius
antiincendis d’aquell estiu. De seguida ve veure l’animal. S’hi acostà,
sobtadament disgustat. Es tractava d’un exemplar fort i magnífic. Desolat, el
guarda va seure en una pedra.
El cap del gran llop
gris reposava de costat als seus peus, enmig d’un toll de sang. Un tímid raig
de sol li queia al damunt. Tenia un ull obert, opac, vidriós. El guarda sospirà
i l’observà amb respecte. De cop, es va posar dempeus, corprès.
Suspesa de la parpella,
com una diminuta gota d’aigua cristal·lina, tremolava, encara càlida i humida, una
petita llàgrima.
