Ahir va ser un dia molt especial. El dia de la presentació a la Sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonès del llibre Barcelona, t’estimo, un recull de 29 relats dedicats a la nostra ciutat publicat per l’Associació de Relataires en Català i l’editorial Meteora. En un concurs promogut per l’ARC tot recuperant una antiga iniciativa amb el mateix propòsit, són els textos que finalment van quedar seleccionats per integrar el volum. Se’m fa difícil parlar-ne perquè, com la majoria ja sabeu, el recull inclou un conte meu, El llaç vermell. Però, deixant això de banda, puc afirmar sense exagerar que les històries que porto llegides –encara me’n falten algunes– m’han semblat d’una boníssima qualitat.
La ciutat, com si volgués agrair l’homenatge, s’abillà amb el seu vestit de festa, ben abrigada amb el lluminós mantell de la primavera mediterrània. Acollidora, tendra, cosmopolita, a voltes duríssima (com totes les grans urbs), ahir Barcelona es va fer estimar sota un sol refulgent i un cel d’un blau impecable.
D’altra banda, el marc incomparable de l’Ateneu Barcelonès, indret carregat d’història i de cultura, fou com la cirereta de luxe que culminà el pastís.
L’acte va començar a les 11. La sala era plena de gom a gom, amb un munt de gent que no va poder seure i una escandalosa xerrera que de segur va indignar els usuaris de la històrica biblioteca, situada justament al damunt. Tal era l’entusiasme dels relataires, tots units per la il·lusió de la publicació i de la concorreguda trobada. Petons, abraçades, exclamacions, crits de reconeixement, presentacions apressades.
Tothom es volia saludar, tothom volia tenir el llibre entre els dits.
En el meu cas, com que sóc una relataire molt recent, s’afegeix el problema de no conèixer la majoria de les cares. Posar noms als nicks, posar rostres als noms, reconèixer els relataires que alhora són amics de facebook: una empresa divertida i emocionant, però complicada. A més, a mi em coneixia gairebé tothom gràcies a la meva intervenció en la presentació del primer volum de l’ARC, Garbuix de contes, on vaig gosar parlar en públic en nom de l’amiga Shaudin. A l’inrevés, però, no era així. Jo en coneixia molt pocs. El resultat: també un garbuix, però en aquest cas de descobriments meravellosos.
L’acte s’inicià amb el parlament de la presidenta, Sílvia Romero (crec que ben contenta) que ens va explicar el processos de gestació del premi, de funcionament del jurat i de confecció del volum. Tot seguit, vam sentir tres autores, Alícia Gili, Glòria Calafell i Maria Teresa Saborit, la més jove, que ens va delectar amb una intervenció digna del millor orador clàssic.
Aplaudiments, felicitacions i signatures, moltes signatures intercanviades van cloure un esdeveniment d’allò més entranyable. I després va arribar el torn de les fotografies. Aquesta és una altra història. Els que no hi éreu, no us podeu imaginar l’enrenou que es va organitzar. De tant en tant, ens cridaven l’atenció en nom de les pobres víctimes que intentaven treballar a la biblioteca. Tot plegat va resultar esplèndid. Com us podeu imaginar, no vull esmentar ningú per no deixar-me ningú. No vull dir noms de tanta i tanta gent magnífica que ahir vaig conèixer.
Alguns vam anar a dinar i també aquesta activitat va resultar absolutament plaent, divertidíssima, distesa i engrescadora. Jo m’ho vaig passar pipa. Literalment. I vaig constatar l’empenta de tot un grup de gent que s’estima la llengua, la literatura, que frueix escrivint i compartint escriptura. Gent que es respecta i que és capaç de continuar aprenent amb il·lusió. Aprenent els uns dels altres, amb enorme companyonia. Al bell mig de la ciutat, aixoplugats pel seu confortable caliu, vam compartir un àpat i una sobretaula increïbles.
No vull acabar aquesta crònica tan poc canònica (no és fàcil escriure una crònica imparcial si t’hi sents tan implicat) sense dir quatre coses (no tres ni cinc, quatre).
En primer lloc, agrair a la meva gent que m’acompanyés amb tanta il·lusió. El meu marit Manel, malgrat que tenia un acte propi molt important. La meva filla Mireia, que en tenia un altre. El meu germà Elies, que també es relataire, però la dona del qual estava circumstancialment malalta. I la meva amiga Gemma, entusiasta, amb la que sempre hi puc comptar.
En segon, demanar disculpes perquè no puc penjar aquí totes les fotos. S’allargaria excessivament l’espai de la crònica. De manera que he fet una tria de les fotos que han quedat més bé des del punt de vista tècnic (no estan mogudes) i artístic (on hi sortim més guapos).
En tercer, si algú vol adquirir el volum que m’ho digui i us en faré cinc cèntims de la manera (l’haig de preguntar, ara mateix no la tinc clara).
I en quart (ho veieu com eren quatre?) vull picar l’ullet a la Shaudin Melgar-Foraster, allà perduda enmig del fred del Canadà. Com mai, vaig sentir en la pell que el seu esperit de relataire i amiga m’acompanyava al llarg de la jornada.
Una abraçada ben forta per a tots, amics. Estic orgullosa d’haver-vos conegut i tingueu per cert (ho sento per vosaltres) que ara ja no em podreu perdre de vista.
Enllaç de l'article publicat a CatalunyaPress el dia 6 d'abril: