Olor de poma verda, de Begoña Chorques Fuster

Quan hom s'enfronta a la lectura d'un poemari que ostenta un títol que recorda la sinestèsia més bonica de la literatura catalana, no cal dir que el llibre ja té molt guanyat. Naturalment, em refereixo als magnífics versos del poema Cambra de la tardor, de Gabriel Ferrater:

                                                                  Sense enyor

                                                        se'ns va morint la llum, que era color

                                                        de mel, i ara és color d'olor de poma.

Quan, endemés, alguns dels referents citats dins el dit poemari són Jaime Gil de Biedma, Wislawa Szymborska, Vicent Andrés Estellés, Luis Cernuda, Sylvia Plath, Alejandra Pizarnik, Gioconda Belli o Walt Whitman, hom s'adona, sense haver d'esforçar-se gaire, que té més d'un aspecte i gust en comú amb la seva autora. 

Un cop copsades aquestes primeres sensacions, hom decideix que ha arribat el moment de (re)llegir el poemari. Sí, rellegir, perquè  la poesia sempre necessita més d'una aproximació. I després, quan hom l'ha degustat tranquil·lament, llavors  accepta sense embuts la certesa que li ha agradat. I pot afirmar que es tracta d'un volum ple de sensibilitat, tendresa, valentia i sensualitat. 

Olor de poma verda, de Begoña Chorques Fuster (Xàtiva, 1974), és un llibre que ha fet xup xup durant molts anys, un conjunt de textos treballats a foc lent, mimats amb cura. Un llibre d'amor i desamor, de consciència de la vida, dividit en tres parts: Trobada, Desencís i Casa i univers. No és un poemari críptic, malgrat la bellesa d'algunes de les seves imatges, sinó entenedor i directe. Les parts ens aboquen a una interpretació en clau iniciàtica, des del descobriment del desig i de l'amor en la primera part, a les experiències i al dolor de la segona i a la maduresa i l'acceptació de la tercera.    

Amb un pròleg preciós de Luis Fuente Pérez i unes inspirades il·lustracions de Miriam Bue Díaz, Olor de poma verda esdevé una lectura plaent i tendra, que sorgeix sens dubte de les profunditats del sentiment i de la coneixença lenta d'aquest sentiment. 

Gràcies, Begoña, per haver propiciat que conegués les teves paraules. Et felicito. 

I em permetràs  tot seguit que faci avinent un dels poemes. L'intitulat Intoxicació, inclòs dins  la segona part del llibre (pàg. 44): 

INTOXICACIÓ

     Vaig bevent tota l'amargor

          dels teus llavis a petits glops.

        És el bes d'un Judes amorós

inexpert psicòpata que

        m'ofega a dentades de por.  

Entre dones, de diverses autores

Tot just he conclòs la lectura d’un interessant recull de relats titulat Entre dones, coordinat per Raquel Ricart i compost per les històries de deu autores valencianes. Les integrants del volum només tenien un requisit a l’hora d’escriure: fer-ho sobre dones i les relaciones que s’estableixen entre elles.

Vaig assistir a la presentació que van dur a terme durant la Setmana del Llibre en Català. M’hi vaig sentir tan identificada! Tot el que explicaven, de cap a peus, coincidia a la perfecció amb la meva experiència com a coordinadora (i com a autora) dels dos llibres de relats de dones que he publicat fins ara, Elles també maten i Noves dames del crim. Pel que explicava Raquel Ricart, hem compartit les mateixes sensacions: nervis, dubtes, incertesa, emoció, implicació màxima, sorpresa en veure que tot rutllava tan fantàsticament bé, complicitats que ja no s’esborraran mai més, amistats, alegries, orgull. I, per damunt de tot, la constatació palpable del talent de tantes i tantes dones que treballen incansablement, amb il·lusió, i que no sempre reben el reconeixement que es mereixen.

Com totes les antologies d’aquestes característiques, el llibre resulta molt divers i heterogeni. I aquesta circumstància, en realitat, acaba representant el seu valor més significatiu: l’amalgama de veus, estils, llenguatges, interessos. Els reculls de diversos autors acostumen a permetre la identificació amb un públic ampli, perquè sempre hi haurà alguns relats que ens agradaran, encara que pugui haver-n’hi algun que no ens acabi de fer el pes. A Entre dones hi trobem una mica de tot. Alguna història un pèl ensucrada i naïf, un parell que acusen una preocupació excessiva per la forma, amb el resultat d’una certa cripticitat no sé si necessària... Però en general tots són relats molt potents, que mostren la total inserció de la narrativa actual en els supòsits de la postmodernitat. Les transgressions de l’ortodòxia formal, les picades d’ullet, el metallenguatge, l'experimentació, la metaliteratura i la intertextualitat, en especial la intertextualitat, resulten freqüents i molt rendibles. En aquest sentit, existeix una intertextualitat explícita en el deliciós i intel·ligent relat d’Anna Moner, que ens narra els darrers moments de Virginia Woolf. O en la bella, bellíssima història de Maria Josep Escrivà, La follia de viure, on l’homenatge a La transformació de Kafka es concreta no només en el nom de la protagonista, Gregòria Samsa, sinó també en una peculiar “transformació” del personatge. Una transformació que, en aquesta revisió del clàssic, reivindica la llibertat de viure i la comunió amb la natura.     

Una línia constant i repetida travessa de dalt a baix el volum: les referències a la maternitat, les relacions mare-filla. Algunes relacions són magnífiques, d’altres torturades, d’altres estranyes. Mares que desapareixen, mares que perden les filles, filles adoptives, mares que no s’atreveixen a recuperar-les... Una gamma extensa i variada, però sempre dins d’uns relats que es distingeixen per la seva perspicàcia a l’hora de descriure el món. M’ha agradat molt el dolç realisme de Raquel Ricart a Despullades, el patiment perfectament identificable dels personatges del relat On ets, mare?, de Pepa Guardiola, m’han fet somriure els estira-i-arronsa entre mare i sogra a Notícies per a un dia d’hivern, d’Isabel Canet Ferrer. I m’ha encantat, per la seva crueltat disfressada de naturalitat, la història ben fosca de Núria Cadenes, L’una per l’altra. Se’ns està tornant ben criminal, la Núria.   

Tanmateix, no puc acabar la ressenya d’un volum que valoro tan positivament sense mostrar novament, com ja vaig fer fa uns dies amb el llibre El cos deshabitat, d’Esperança Camps, un cert descontent. Em refereixo al divorci que existeix entre la literatura feta a València, la literatura feta al Principat i en general tota la literatura del domini. A la Universitat, quan jo parlo de “la nostra literatura”, mai no se m’acudiria deixar fora valencians, mallorquins, etc. A les meves classes i en el Departament de Filologia Catalana de la UB sempre parlem en clau lingüística, de totalitat lingüística. Expliquem Joan Lluís Vives, Ramon Llull, Joan Fuster o Vicent Andrés Estellés com expliquem Rodoreda o Mossèn Cinto. Per això m’ha sorprès llegir a l’inici del magnífic epíleg de Maria Lacueva: «Entre dones és una obra única dins la història de la nostra literatura: mai, fins ara, no s’havia publicat un recull de contes d’escriptores valencianes en actiu». És clar, valencianes no. Però, en la nostra llengua, sí. I, per a mi, hauria de ser el mateix. M’amoïna. No critico Lacueva, ni molt menys. Al contrari. La meva queixa és de legítima preocupació, perquè no m’agrada aquesta distància. El fet que, tret d’algunes excepcions, les valencianes no coneguin les catalanes i les catalanes no coneguin les valencianes no em fa gens feliç. Això respon a la política practicada sistemàticament, durant dècades, per les institucions estatals. “Divide y vencerás”. I se n’estan sortint. En la nostra mà està que no ho aconsegueixin, no trobeu?

Enhorabona a totes per aquest magnífic llibre. Bona feina, Raquel. Ja esperem el segon!

Feliç divendres, lletraferits. 

Érem dos a contradir la nit

En el marc incomparable de la Setmana del Llibre en Català, que tot just es va cloure abans d'ahir, catorze escriptors hem citat catorze poetes. La Institució de les Lletres Catalanes ens convida així a picar l'ullet a d'altres autors. A mi em fa molta il·lusió. És el segon any que m'ho demanen i els ho agraeixo. Però sobretot perquè ho gestiona na Júlia Català, que va ser fa temps una de les meves alumnes estimades, excel·lent estudiant i persona que val el seu pes en or. A més, ambdues som apassionades de Joan Vinyoli. Per tant, la tria va resultar clara. Aquí podreu llegir, publicat a Catorze.cat, tot l'article, que recull les catorze citacions.

D'altra banda, també s'ha filmat un vídeo, però els follets de la informàtica no em permeten compartir-lo en aquest post. Per això us he fet, com a mínim, una captura de pantalla.  

Que visqui la literatura i que visquin les paraules, lletraferits!    

Gatos ilustres, de Doris Lessing

La dolça i amable llibretera de la llibreria Ona, l’estimada Montse Úbeda, em va regalar aquest volum per al meu aniversari. Ella és així, generosa i detallista. De seguida que li va arribar, sabia que el llibre m’agradaria. Era una aposta segura, perquè coneix perfectament el meu amor pels gats. Però també la va encertar amb l’autora, Doris Lessing, una escriptora que admiro profundament i que sempre he gaudit molt.

A Gatos ilustres (no m’oblido d’esmentar la preciosa edició de Lumen ni les espectaculars il·lustracions, deliciosament realistes, de Joana Santamans), Lessing ens traspassa sense intermediaris la seva experiència gatuna de tota una vida. Des dels anys d’infantesa a Àfrica (va viure força temps en una granja a Zimbabue) fins a la seva edat adulta a Anglaterra.

Amb una tendresa infinita i una observació acurada, la ploma de Lessing ens obre tot un món. Un món curull de bellesa, secrets i enigmes, el món misteriós dels gats i de la seva relació amb els humans. Es tracta d’un esplèndid text autobiogràfic on els gats són els únics protagonistes. La meravellosa capacitat narrativa de Lessing ens absorbeix i ens introdueix en un espai únic, on tots els qui tenim gats ens sentim com a casa, absolutament partícips i identificats.  

I és que, no cal negar-ho, els amants dels gats som una secta. Tothom que experimenta el contacte i la companyia d’un d’aquests felins, ni que sigui un sol cop a la vida, descobreix un univers tan màgic i sorprenent que difícilment se’n podrà sortir.

Moltes gràcies, Montse.

La Niña Azul, d’Emi Yáñez

Vaig conèixer Emi Yáñez al curs dels Juliols de la Universitat de Barcelona en el qual vaig participar aquest estiu: una persona amabilíssima que em va regalar el seu llibre, La Niña Azul. Jo el vaig posar a la cua de les lectures pendents (que en són un munt), però com que és curt i des del principi em va cridar l’atenció, fa uns dies vaig decidir passar-lo per davant d’altres llibres que feia més temps que s’esperaven. No em vaig equivocar. Me l’he cruspit amb un enorme plaer en un tres i no res.  

La Niña Azul du un subtítol: Memorias de una infancia rural. I això és exactament. Un compendi de retalls de vida, de fragments d’infantesa, de sensacions experimentades per primera vegada, d’il·lusions, alegries, descobriments i algun desengany. De meravelles.

El llibre consta de 32 textos (pròleg i agraïments a banda) amb algunes il·lustracions precioses. No podem considerar-los relats pròpiament dits. Molt pocs tenen plantejament, nus i desenllaç. Són testimonis autobiogràfics de l’autora, records valuosíssims de la seva infància en una petita aldea gallega. La família, la natura, els amics, l’escola: tot ho veiem amb ulls de nena. Emi Yáñez comparteix amb nosaltres les seves vivències en primera persona, col·locant-se en la seva pròpia pell, però en la seva pròpia pell de fa molts anys. Així, amb la veueta de la innocència, la desconeixença i l’estupor, amb l’esbalaïment de l’edat més tendra, ens permet reviure les seves sensacions amb el to i la cadència que tenien aleshores.

El llibre és molt poètic, l’escriptura flueix i l’autora té prou perícia per anar desgranant i intercalant, sense que ens n’adonem, reflexions serioses (aquestes ja d’adulta) enmig de la narració. He buscat un adjectiu per descriure el llibre i m’ha semblat que “deliciós” era el que més li esqueia. La Niña Azul té la virtut de fer retornar també el lector a les seves èpoques oblidades. I aquesta circumstància, certament, diria que no té preu.

Gràcies, Emi. Enhorabona.