Crònica de Sant Jordi, anècdota i reflexió (o el plany d'una activista)

Al meu bloc “A l’ombra del crim” ja hi he penjat la crònica del Sant Jordi negrot, amb fotos incloses. Ara toca explicar la resta en aquest espai lletraferit. De pas, aprofitaré per fer la reflexió a la qual, com a defensora de la literatura de veritat, m’obliguen les circumstàncies.

Anem a pams. La meva jornada va ser molt agradable, d’anar amunt i avall veient persones. Enmig de les dues visites a les parades criminals, vaig fer cap a l’estand de l’ARC, els relataires. Allà, com no podia ser d’una altra manera, em vaig trobar amb alguns dels incombustibles membres de l’associació.

Naturalment, vam riure i fer fotos (sempre ens ho passem pipa, els relataires) i l’amiga Glòria Calafell em va signar el seu recull No·m fall recort del temps, Premi de poesia Ciutat de Vila-Real 2009. Feien goig els nostres llibres: hi havia també, és clar, Barcelona, t'estimo i Temps era temps, els quals, respectivament, contenen els meus relats El llaç vermell i Res no és etern. 

Al cap d'una estoneta, i amb un cuc a l’estómac que començava a insistir, ens vam encaminar a la Boqueria, a dinar a l’Universal, on ens hi va portar en Ferran d’Armengol. Cerveseta, cloïsses, remenat de bolets i una agradable xerrera. La bona vida. No cal demanar més.

  

El problema tot just comença quan arriba la nit i els mitjans de comunicació esbomben a tort i a dret la llista dels llibres més venuts. És aleshores quan el sensible cor dels activistes (per més que ja t’esperis algun disgust) rep una sotragada. El llibre més venut en català no és una novel·la escrita per un autor de casa (que en tenim un munt i bons), un escriptor de veritat que fa literatura en la llengua pròpia. No! Per l'amor de Déu, quines pretensions que tinc! El llibre més venut en català l’ha escrit un suec que no se sap d'on ha sortit, un tal Jonas Jonasson (fins i tot el nom sembla una presa de pèl), amb una novel·la mig humorística intitulada L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra. Una novel·la que ja és un best-seller i que ara pensen adaptar al cinema. A Hollywood, naturalment.  

Que consti que no critico l’obra. No ho puc fer, perquè no l’he llegit. Que consti que és possible que un dia ho faci, encara que sigui per pura curiositat. Que consti també que comprenc que resulti agradable, sobretot en moments de crisi, trobar un text que ens ajudi a oblidar les cabòries. Tanmateix, la meva animeta d’activista n’ha sortit ferida. Hi ha tant per fer, tant per lluitar! I la meva animeta és tan sensible!

Però tot això no és el més greu. El més greu és constatar, any rere any, l'enorme tirada dels “autors” anomenats “mediàtics”, personatges que atresoren el gran mèrit de sortir a la tele (tertulians, humoristes, presentadors, cuiners i cuineres) i que, com a conseqüència, poden publicar llibres a cor què vols. Les males llengües m’han filtrat que existeix un potentíssim virus relacionat amb la cosa mediàtica. Aquest virus genera en l’organisme de l’afectat, així que comença a ser conegut gràcies als mitjans audiovisuals, el desenvolupament d’una mena de talent literari d’acció immediata. Se saben poques coses de la malaltia. De moment sembla difícil de curar i, a més a més, ataca a tothom per igual, independentment de la professió anterior.   

Paral·lelament, hem de comptar també amb una altra infecció vírica (o potser bacteriana, ara no ho recordo) que sotmet el gran públic a un estrany estat d’hipnosi. Aquest estat obliga les multituds a comprar els llibres dels mediàtics i a aguantar estoicament unes cues molt llargues (d’hores si fa falta) per tal d'obtenir la corresponent signatura. 

Com podeu comprovar, es tracta d'un quadre d'afeccions col·lectives de les quals només ens deslliurem els que hem rebut des de petits l’efectiva vacuna de la lectura continuada. Aquests, com que portem incorporat l’antídot, no hem de patir gens. Mai no ens posarem malalts. La vacuna posseeix un efecte molt poderós. S’anomena sentit crític i respecte per l’art.

Què, creieu que sóc exagerada? Doncs llegiu la meva anècdota d’ahir, absolutament verídica. Un cop la llegiu, tot quedarà ben clar.

12.30 del migdia. Lateral de la Rambla de Catalunya. Una parella amb un cotxet on hi dormitava una criatura de pocs mesos. La parella anava acompanyada d’una altra noia (presumiblement família o similar) i tots tres miraven molt interessats cap a la part central de l’avinguda. De sobte, l’home esclata en un crit que va fer plorar la criatura i que a mi, que era al seu costat, per poc no em rebenta un timpà: “Allí, allí, mira, mira! Allí hay una cola, allí hay una cola! Es alguien conocido, seguro! Id, id corriendo. No os preocupéis. Ya me quedo yo con el niño”.

Lletraferits, ja ens veurem. Ja tornaré quan pugui. Ara me'n vaig a algun racó, a plorar una estona.  

Mandy Moon, un relat de Guillem Villalonga

El meu nebot Guillem (14 anys) ha guanyat el certamen literari de Sant Jordi de la seva escola. No és la primera vegada. El xicot, clarament lletraferit, escriu molt bé. El cert és que tampoc no és el primer cop que podeu llegir en aquest bloc un text d'en Guillem. Fa un any ja vaig penjar el seu impactant poema Llàgrimes d'un tret, enllaçat damunt del títol per si el voleu recordar. 

Avui em fa il·lusió compartir amb vosaltres el conte que ha compost enguany, guanyador del premi. S'intitula Mandy Moon. Al meu entendre, a banda d'estar molt ben escrit, demostra la capacitat d'en Guillem per innovar narrativament i ser original. Endavant amb aquest jovent que puja, que té moltes coses a dir! Enhorabona, Guillem. Ja saps que em sento extremadament orgullosa.

Mandy Moon

El soroll del plovisqueig de la pluja és com una cançó ancestral dins el meu cap. Enfonso la cara entre les cames i arrenco en un llarg i silenciós plor. Recordo el tràgic dia en què tu vas deixar aquest món, fa dos anys. Tu eres la meva llum, sense tu aquest món ja no té cap mena de sentit, sense tu és evident que no sóc ningú. “Morning in Highgate in cemetery east  Karl Marx is sleeping his blanket, the mist”.                               

Em passo hores i hores davant el teu nínxol, contemplant l’única cosa que em queda de tu en aquest món. Espero una resposta que no arriba. L’immens cementiri de Highgate se’m transforma en un forat, només de pensar que no et podré parlar, ni sentir, ni tan sols veure mai més. “I walk with the feeling I'm not so alone Your gravestone's a magnet Which pulls me down”.                                                                                                   

Repenjat a la teva tomba, gaudeixo dels primers raigs de sol del dia. La nit ha estat llarga, és cert, però per a mi no hi ha res millor que poder tornar a passar una nit amb tu. És com si estiguessis present cada dia, i cada nit, per sempre. “Over the eight numbers Your name calls to me I read an inscription: "That Moon is asleep...".                                            

Per a mi el clar de lluna que t’envoltava encara no s’ha adormit, per a mi és com si encara estiguessis aquí, al meu costat. No saps el que seria capaç de fer per tornar a reunir-me amb tu. Ho endevines? “Come, my sister Mandy Moon Your pale light helps my dreams come true I'm your friend Life is too long beyond death”.                                                                 

Sí germana, sí, Mandy Moon, t’escric aquesta carta perquè, siguis on siguis, la llegeixis i sàpigues que l’eterna espera està a punt d’arribar a la seva fi. Demà trobaran el meu cos inert sobre un nínxol amb una carta escrita a mà. Un altre cos oblidat, menys per tu. “I'll tattoo your name in blue My white skin will be for you Every day Every night shine forever”.         

No hauries d’haver estat tu la que morís aquella nit, no t’ho mereixies. La fulla del ganivet va estar a punt de travessar el meu coll. Demà tu i jo tornarem a somriure, perquè no puc viure sense tu, germana, amiga, tu, Mandy Moon. 

En honor a la cançó “Mandy Moon”, de Nikòsia.  

Microrelat propi: Els fets consumats

M'ha semblat que la inspiració arribava, però ha estat una falsa alarma. Davant d'aquesta evidència, només em resta expirar.
 

La mutació sentimental, de Carme Torras

Com els seguidors del bloc ja sabeu, fa unes setmanes vaig assistir a la presentació de la darrera novel·la de Carme Torras, Miracles perversos.
Juan Josep Isern, un dels copresentadors (l’altre va ser l’amic Jordi de Manuel), ens va introduir en el conjunt de l’obra de l’autora, que jo haig de confessar que no coneixia. Ens va parlar de les seves novel·les anteriors: Pedres de toc, de 2003, i La mutació sentimental, de 2008. Per a ell, Pedres de toc era una novel·la de personatges, mentre que va qualificar La mutació sentimental de novel·la de tesi. Doncs bé, ara que jo ja he acabat de llegir aquesta segona, em disposo a comentar-la per a tots vosaltres.

D’entrada, un títol tan flaubertià per força m’havia de cridar l’atenció. M’evocà lectures passades i regust d’alta literatura. Una bona manera, per a una lletraferida com jo, d’enfrontar-se al repte d’un nou llibre.

Com a primera providència, vull remarcar un aspecte que ja vaig veure clar a Miracles perversos. I és que, des del punt de vista estilístic, Torras se’n surt molt bé. En uns moments en què molta gent postula, amb una lleugeresa poc argumentada que sovint em posa els pèls de punta, que “hem d’escriure com parlem” (????), Carme Torras no està per històries. Sense caure en absolut en registres encotillats ni passats de moda, maneja la llengua amb destresa, pulcritud, respecte i elegància. Té la ment clara i sap que fer literatura significa dignificar el vehicle principal del qual aquest art es nodreix: la llengua. Per tant, i en aquest sentit, la felicito sincerament.

És possible que La mutació sentimental sigui, com deia Isern, una novel·la de tesi. L’autora sap molt bé allò que vol exposar i escriu per fer-nos arribar aquest seu posicionament. Tanmateix, se’m va difícil dilucidar si, com passava amb les novel·les de tesi de finals del xix, La mutació sentimental també està carregada d’idealisme i, per tant, la tesi que proposa està passada exclusivament pel sedàs de la interioritat de la seva creadora. En qualsevol cas, Torras no renuncia en cap moment a transmetre el seu ideari mitjançant la ficció narrativa. Una ficció narrativa que, des del punt de vista de gènere, pertany al món de la ciència-ficció. No podem oblidar que Torras és matemàtica i experta en robòtica, de manera que posa al servei de la novel·la tota la seva sapiència i coneixements.  

He de reconèixer que, llegint el llibre, m’ha embargat repetidament un intens sentiment de curiositat. Curiositat per esbrinar fins a quin punt l’exhibició imaginativa de l'autora  té algun tipus d’arrel en l’autèntic estat d’evolució actual de la ciència robòtica. Estic segura que s’ha inspirat en la seva feina, naturalment. Però... què hi ha de cert en tot el que explica? Què passa als laboratoris i centres d’investigació que, evidentment, només coneixen els iniciats? L’univers de la novel·la resulta científicament tan inquietant i suggeridor que m’agradaria molt saber on comença la ficció i acaba la “realitat”.  

La mutació sentimental se situa al segle xxii: una societat molt avançada on els homes tenen robots personals que els ajuden i assessoren en totes les tasques de la vida. Els éssers humans, capaços d’elaborar una tecnologia d'altíssim nivell, han esdevingut en canvi una mena de nens eterns, gairebé inútils per a les tasques més senzilles. La vida còmoda els ha allunyat de certs sentiments humans, pràcticament esborrats del planeta. El dolor, l’empatia, l’enamorament, el desig, el patiment davant la mort... tot plegat està mediatitzat per la tecnologia, cada cop més sofisticada. La majoria dels humans s’han convertit en uns éssers superficials i capriciosos exempts de veritables valors. Amb tot, encara existeixen alguns puristes que pretenen recuperar sensacions, costums i sentiments del passat i que s’oposen a l’excés tecnològic. Enmig d’aquest panorama, una nena de 13 anys, descongelada després d’una malaltia i procedent del segle anterior, pot ser clau per a aquesta recuperació...     

Us podeu imaginar que, rere l’embolcall d’entreteniment robòtic i de ciència-ficció, la tesi de Torras és molt seriosa. D’una banda, mostra preocupació per la deriva humana. D’una altra, s’interroga al voltant del futur tecnològic. Arribaran els robots a tenir més sensacions humanes que les mateixes persones? Convé acceptar qualsevol cosa en nom de la ciència robòtica i tecnològica? Jo diria que la seva conclusió, confirmada pel desenllaç de la novel·la, se centra en la idea que cap extrem no és desitjable. Arribar a la justa mesura de les coses acostuma a resultar la millor opció. 

La novel·la enfronta els personatges protecnologia amb els antitecnologia, partint de la base que a la Terra del segle xxii ja hi ha tot un seguit d’avenços que no es poden discutir. Però... volem anar encara més enllà? Com passa amb el Quixot i Sancho Panza, que acaben intercanviant els seus papers, a La mutació sentimental també hi trobem una transmutació d’aquest estil. Això confirma la meva idea. No cal arribar als extrems. Hem de mantenir-nos en el punt just, perquè res no és blanc ni és negre. El personatge antitecno, Silvana, acaba comprenent que la tècnica pot fer camins interessants, mentre que el personatge protecno, Leo, entén que és millor innovar sense haver de renunciar als sentiments humans que tot just acaba de recuperar.

M'haureu de disculpar, però tinc la impressió que m’estic embolicant massa. De vegades un llibre com aquest necessita un cert temps per ser paït. En qualsevol cas, és una obra fantàstica, distreta, plena d’imaginació, amb curiosos robots i antipàtics humans, amb taxis voladors i mares adoptives que fan molta ràbia, amb nenes tendres i enamoradisses, amb enigmes enginyosos d’alt nivell. Un llibre que confirma la potència de la literatura en català en tots els gèneres, inclòs un gènere tan poc valorat en les altes esferes com la ciència-ficció. Carme Torras, científica i professora de gran solvència en el món acadèmic, demostra que cal deixar de banda qualsevol tipus de prejudici i tirar endavant.

Com diria algun dels seus eficients robots:

–Informo: Convé llegir la novel·la. Us obrirà la ment. Que bona falta us fa, tontos humans!     

Presentació d'El número 7, d'Yves Gerbeau

Ahir dia 11 d’abril, a les 7 de la tarda, va tenir lloc a la llibreria Catalònia de Barcelona la presentació de la primera novel·la d’Yves Gerbeau, El número 7. La sala estava a vessar: familiars, amics, coneguts, passejants de la llibreria que s’hi van afegir... No exagero si dic que érem una gentada.

Jo estava molt emocionada, la veritat. No val la pena que ho amagui, perquè l’orgull se’m veia a la cara. L’Yves és per a mi una persona molt estimada. Va ser alumne meu a la UB ja fa uns quants anys (com passen!), en una assignatura de Literatura Catalana de la Il·lustració que va funcionar com una seda. Es tractava d’una optativa i, per tant, el curs no era gaire nombrós. Com tocades pels àngels, aquelles classes van esdevenir quelcom especial, una experiència absolutament màgica.

Tanmateix, el millor estava per arribar, perquè vaig retrobar l’Yves a través de facebook i ara ens hem fet molt amics. Qui critica de manera indiscriminada les xarxes socials no sap de què parla, perquè és l’única manera de mantenir el contacte amb algunes persones que van ser importants a la nostra vida en un moment concret i que, sense Internet i les xarxes, segurament hauríem perdut de vista.

El cas és que jo vaig seguint la vida de l’Yves. Té una família magnífica, encapçalada per una dona (la Jud) i un fillet (l’Àitor) que roben el cor al més pintat. M’eixampla l’ànima llegir una frase que l‘Yves sempre escriu a la seva pàgina de facebook: “Sóc feliç”. En els temps que corren, això no se sent gaire. Quan ho llegeixo, tinc la sensació (digueu-me fleuma, si voleu) de formar part (una miqueta) d’aquesta felicitat. Els profes i exprofes som així de pretensiosos. En qualsevol cas, l’Yves aconsegueix traspassar-me una engruna de la seva felicitat quan em permet visualitzar el seu somriure, les seves fotografies, les seves paraules.

L’Yves és una persona honesta, ferma, sincera, conseqüent. Algú de qui et pots refiar. Fa temps que va obrir  un bloc, molt exitós, anomenat Amb idees a la llengua. Cada dia, entre dilluns i divendres, hi penja un relat breu. Poca broma. Són molts relats a l’any. L’Yves posseeix una gran imaginació i jo sempre em pregunto d’on treu tantes històries. Algunes m’han agradat moltíssim. Realment bones.

Ara ha aconseguit publicar la seva primera novel·la, que jo vaig tenir el privilegi (mil gràcies, Yves) de llegir en primícia. És un llibre curiós, molt personal, del qual no desvetllaré res però que us recomano. Una història d’històries, amb trets costumistes, que reflexiona al voltant de la veritat de les percepcions humanes, de la societat que ens envolta i de temes com la necessitat d’un líder honest per tirar endavant en aquest complicat món. No s’estalvia la sordidesa ni la tristor. De fet, és una novel·la prou dura en alguns moments, però també valenta i sorprenent.    

La presentació d’ahir va resultar molt emotiva. Després de la introducció del representant d’Stonberg Editorial, va intervenir Santi Campo, llicenciat en Filologia Catalana i docent, que havia estat professor d’institut de l’Yves: es va referir a bonics records d’un passat que els profes atresorem en el nostre bagatge com una joia. Després, naturalment, va fer-nos cinc cèntims de la seva opinió de la novel·la. Quan li va tocar el torn, el protagonista ja estava molt emocionat i, a mesura que parlava, la seva veu, inevitablement, es va trencar una mica. Mai no tornarà a presentar una primera novel·la. Tots plegats vam viure un instant preciós i irrepetible,  d’aquells que paguen la pena.  La seva família (em vaig fixar especialment en el seu pare) rebentaven d'orgull.

Jo em sentia també exultant, orgullosa i feliç. L’Yves em va regalar el seu llibre, amb una dedicatòria que em va fer caure la llagrimeta. I va dir-me una cosa tan bonica, abans de començar! Quan jo li vaig comentar que em considerava una de les seves “fans”, una de les seves admiradores (allà n'hi havia d'altres, que segueixen el bloc fidelment), ell va replicar: "Sí, però no. Tu ets la meva professora".

Que emocionant, perquè jo, quan faig de profe (i amb totes les meves imperfeccions i limitacions) m’entrego en cos i ànima.

Mil gràcies per tot, Yves. Et mereixes el millor del món. Que tinguis molta sort.

Amb la Gemma Colomé, admiradora number one.

  

El poder dels llibres

Quina fantàstica delicadesa sobre el món dels llibres! Una al·legoria que ens diu que els llibres ho poden tot! Ens tornen el color, ens atorguen la llum! No us la perdeu, lletraferits. De vegades, la vida ens fa aquests petits regals. Que passeu un bon dia!