El fil d'Ariadna (II), un laberint de somnis per a lletraferits de tota mena

diumenge, 27 de novembre del 2011

"Tensant el vers", una altra bonica realitat de l'Associació de Relataires en Català


Ahir, a la Biblioteca del Vapor Vell (al meu estimat barri de Sants), va tenir lloc la presentació d'un nou llibre de l'Associació de Relataires en Català. Un altre engrescador projecte col·lectiu que es fa realitat, el recull de poemes Tensant el vers (oi que el nom és molt suggeridor?).
Malauradament, per culpa de les coincidències que semblen perseguir-nos en aquest món, jo no hi vaig poder ser físicament. Era al lliurament dels Premis Ictineu. Tanmateix, vaig pensar molt en els companys relataires i en vaig parlar molt. Us puc assegurar que hi era en esperit. I avui he sabut que la presidenta de l'ARC, Sílvia Romero, va tenir, endemés, el detall de fer-me un bonic regal, que m'ha deixat sorpresa i que m'honora profundament.
Estic molt contenta i emocionada, i amb moltes ganes de la pròxima trobada, que, si no passa res, serà el proper mes de desembre. 
Gràcies a tots i, sobretot, gràcies Sílvia. 
Toni Arencón, a "Lo Cantich" ha fet una bonica crònica de l'acte. Allà hi podreu llegir a quin regal em refereixo i també veure-hi un reportatge gràfic.

Endavant, relataires. I visca la literatura!

dimarts, 15 de novembre del 2011

Poemari presentat a Sants: Cloc!, d'August Bover

Encara que amb una mica de retard, aquí trobareu, lletraferits, la crònica de la presentació a Sants del poemari Cloc!, d'August Bover, amb il·lustracions de Pere Capellà. La nostra amiga Patrícia Acevedo, assistent a l'acte, ha estat tan amable de fer-nos arribar les seves impressions. Moltes gràcies, Patrícia.   


El passat divendres 04/11/11 es va celebrar al Casal independentista “Jaume Compte” de Sants, la presentació del llibre poemari d’August Bover Cloc!, amb la presència de l'autor i de l’il·lustrador del llibre Pere Capellà Simó.
La presentació va anar a càrrec de l’escriptora i professora de Filologia catalana de la UB, Anna Maria Villalonga.
Tot i que, a causa de la pluja, el públic assistent no va ser tan nombrós com podíem esperar, va ser molt entusiasta i vam poder gaudir d’una estona molt agradable en companyia de tots tres. 
La presentació va estar emmarcada en un ambient intimista i “familiar”. Tant  la introducció de la presentació de l’autor per part de l’Anna Mª, com d'en Pere Capellà, varen resultar  plenes d’anècdotes personals i familiars que feien referència a com havien conegut anys enrere l’autor i que justificaven la col·laboració mútua entre els uns i els altres, tant en la realització del llibre (August i Pere), com en la seva presentació.
Es varen llegir diversos poemes de Cloc! i  Pere Capellà va fer una breu explicació dels diferents personatges que apareixen en el llibre i que han servit per il·lustrar els poemes. Com va dir el jove pintor, el poeta es dedica a fer "malabarismes" amb les paraules .
El públic va poder-ne ser testimoni directe gràcies a les plaents lectures a les quals vam tenir el privilegi d'assistir.
Llibre molt aconsellable per aquells que volen gaudir amb la seva lectura com si fos un joc i veure totes les possibilitats que ens ofereix la llengua.


dilluns, 14 de novembre del 2011

Microhistòria de llops



El petit llop somriu content quan sap que a Barcelona, una gran ciutat allunyada de la natura, una dona en pijama diu d’ell coses boniques des del teclat d’un ordinador.


dijous, 10 de novembre del 2011

Homenatge blocaire: 20 anys sense Montserrat Roig


Tots tenim mancances i buits en la nostra formació i he de reconèixer que la literatura de Montserrat Roig és una carència en la meva. No perquè no l’hagi conegut i llegit, però sí pel fet que m’he centrat en el seu vessant periodístic. Les seves magnífiques entrevistes a altres escriptors m’han servit de guia i de base per a molts treballs acadèmics, però sempre al voltant dels entrevistats. En canvi, tinc pendent l’assignatura d’estudiar-la a ella i de pouar en la seva tasca creativa. 
Recordo molt bé quan vaig sentir a la ràdio, de manera casual, la notícia de la seva mort. No m’ho podia creure. Sí que sabia que estava malalta. L’havia vist en alguna imatge a la premsa o a la tele, amb aquells inequívocs cabells massa curts per resultar naturals que no presagiaven res bo. Però no em podia imaginar que el final fos tan imminent.
I avui ja fa vint anys d’aquell disgust. Vint anys de la marxa d’algú que era massa jove per deixar-nos, d’algú que encara tenia massa coses a dir.

Recordo molt clarament la seva dimensió combativa, lluitadora. El seu tarannà de dona que reclama els seus drets, d’intel·lectual compromesa, planera i accessible. A casa, amb el meu germà, l’associem amb una anècdota que, atès que fa referència a una situació quotidiana i recurrent, remembrem cíclicament. Una vegada, parlant de la seva faceta de mare, Montserrat Roig va explicar que, quan els seus fills li volien encolomar els abrics i les jaquetes (cosa que els nens fan sovint, com tots sabeu), ella els contestava: “porta’l tu, el teu abric! Jo sóc la teva mare, no sóc un penjador ni un armari!”.
I vam pensar que tenia molta raó. Que els nens bé es podien fer responsables de les seves coses i que les mares o pares no som armaris, ni perxes, ni res de similar. A partir d’aquell moment, el meu germà i jo vam intentar posar en pràctica (no sempre amb èxit) aquesta idea. I és el motiu que a la meva família, per raons gens literàries, Montserrat Roig hi surt de tant en tant.
Cada cop menys, però, perquè els fills van creixent.

Em fa molta il·lusió i alhora una estranya tristor agredolça sumar-me avui a aquesta justa i bonica iniciativa. 20 anys de la mort d’una gran dona i d’una gran escriptora. Per sort, podem estar segurs que, mentre la llegim i la recordem, no marxarà mai.

IN MEMORIAM

diumenge, 6 de novembre del 2011

Un invent revolucionari per als lletraferits del món

Lletraferits,
Aquest diumenge ha estat per a mi absolutament bàsic. Un invent revolucionari ha vingut a canviar per sempre la meva vida. És tan senzill i alhora tan ple de riquesa que no puc comprendre com no l'he descobert abans. Per això no me'n puc estar de compartir-lo ràpidament amb vosaltres. No us perdeu el vídeo. Us garanteixo que, un cop vist, res no tornarà a ser igual.


divendres, 4 de novembre del 2011

Una història de Hyde Park

Amics lletraferits,
Feia temps que buscava aquest conte, que estava colgat entre papers. Ahir el vaig trobar i he decidit compartir-lo amb vosaltres. És un relat absolutament verídic, una experiència que vaig viure personalmente a Londres el gener de 1998. Primer vaig pensar de traduir-lo, ja que el vaig escriure en castellà, però després he decidit no fer-ho. Les llengües, per sort, estan per damunt de les persones que les parlen. Per tant, m'ha semblat que transgredia l'autenticitat del text si el traduïa. Així em va sortir i així us el transmeto. Espero que us agradi.  


Una historia de Hyde Park

Pasear por Londres significa caminar por una ciudad fascinante y única que, para el forastero poco iniciado, se diría el centro del mundo. Su opacidad contrasta con su colorido, su monumentalidad victoriana con su radicalidad vanguardista y la mezcla de razas, herencia de un pasado colonial y decimonónico, con el clasicismo y la rigidez británica. Es una ciudad profundamente cosmopolita, testigo mudo de incontables hechos históricos, llena de turistas en todas las épocas del año y aquejada de un clima horrible que, sin embargo, la dota inequívocamente de sus especiales señas de identidad.
Como contrapunto, deambular a solas por Hyde Park en una nebulosa y fría tarde de invierno representa un ejercicio de interiorización fuera de lo común, una experiencia personal e intransferible difícil de explicar. Creo que la típica niebla londinense no existe, pertenece a la leyenda, a los tiempos antiguos de las novelas de Dickens. Algo he oído de los humos de las viejas fábricas, que se condensaban bajo el cielo en pesadas formas brumosas. La realidad es que en el parque no hay niebla, sólo un hálito helado que emerge de la hierba en partículas de una humedad gélida y casi palpable. Las extensiones de verde césped parecen inacabables, intensificado su color por la semioscuridad del crepúsculo. El parque nunca está desierto, pero los solitarios que, como yo misma, se pierden en sus caminillos entrecruzados, parecen figuras miniaturizadas por la distancia. Tales son las dimensiones de la verde isla, pedazo de naturaleza viva en el corazón de la ciudad.
Las figurillas caminan con las manos enguantadas dentro de los bolsillos, bufandas arrolladas al cuello y gorros de lana hundidos hasta las cejas. El frío es intenso, se filtra hasta los huesos, y el silencio resulta abrumador. Los pasos resuenan atenuados por la hierba siempre húmeda y el aliento al respirar genera pequeñas nubecillas de humo que se mezclan con el aire y se extinguen despacio.
Todo es gris y, sin embargo, los pájaros abundan en el parque. Hay cuervos muy negros dando saltos en el césped y gaviotas menudas que conviven con las palomas y los patos en la ribera del lago, La Serpentina, con su vaivén de formas redondeadas que atraviesa el verde rizándose con el viento y fundiéndose con la humedad. Siempre hay gente al borde de La Serpentina, alimentando a las aves o sentada en los mojados bancos de madera. Gente ajena a la helada, a la oscuridad, gente que desafía el rigor del clima, gente capaz de gozar de la soledad y del entorno en un intransferible ejercicio de repliegue interior.
No hay nada más tierno ni más hermoso que las pequeñas ardillas de Hyde Park. Siempre había creído que, como los osos y otros animales, se aletargaban en su madriguera durante el invierno, pero estaba equivocada, porque yo las he visto en pleno mes de enero bajo un frío glacial. Las descubrí de forma casi mágica cuando hallé a una anciana que parecía recién extraída de las páginas de un cuento infantil– con la cabeza cubierta por un enorme pañuelo oscuro, vestida totalmente de negro y calzada con unos pesados zapatones de cordones muy apretados. Llamaba a las ardillas con una monótona cantinela repetitiva, agitando las manos para atraer su atención:
-        ¡Hallo! ¡Hallo! ¡Hallo!
Las ardillas la contemplaban desde las ramas peladas de los árboles y luego, con pasitos cortos y rápidos, descendían a toda velocidad hasta que sólo unos centímetros las separaban de ella. Con sus morritos húmedos moviéndose sin cesar, la miraban con ojillos inquietos y la anciana, abandonando su grito de reclamo por unos instantes, lanzaba un cacahuete, uno solo, a cada una de ellas. Las ardillas se deshacían de la cáscara y engullían el tesoro rápidamente. Luego, volvían a la rama del árbol agitando sus colitas en una loca explosión de jubilosa glotonería. Las colitas eran impresionantes, translúcidas, etéreas, tan suaves que parecía que iban a desintegrarse con el viento y la prisa de sus dueñas.
La anciana repitió la operación varias veces, hasta que se percató de mi presencia, parada y tiesa a su lado, con la cara helada y la boca abierta, embobada como una niña ante el espectáculo sin precedentes que se me deparaba de manera tan casual. La mujer rió por lo bajo y, tomando mi mano sin pedir permiso, la llenó de cacahuetes. Luego, inició de nuevo su grito gangoso:
-         ¡Hallo! ¡Hallo! ¡Hallo!
Y cuando las ardillas bajaron, fui yo la que dejó caer el preciado tesoro entre sus patitas trabajadoras y ligeras.
-        ¡Very good, lady! – aprobaba la anciana - ¡Very good!
No me podía creer aquella escena de cuento de hadas. Fascinada, alimenté a las ardillas por un prolongado momento, mientras la oscuridad descendía sobre nuestras cabezas y las partículas de humedad se convertían en una lluvia fina que empapaba mi rostro. La vieja se embutió en sus trapos y, despidiéndose con un gesto mudo, enfiló un camino hacia Kensington Palace. Las ardillas treparon a los árboles y yo me demoré aún un rato, un rato largo, entreteniéndome despaciosamente en contemplar la verde hierba y en disfrutar del momento único que el parque, generosamente, me ofrecía.     
No importa la lluvia, ni la humedad, ni el viento. El encanto de Hyde Park, el encanto de Londres, quedarán siempre en el ánimo de quien se ha sentido partícipe, aunque sea fugazmente, de su latido fascinante.