De la mateixa manera que fa uns
mesos Antònia Carré-Pons ens va parlar de Jaume Roig i el seu Espill a És l’amor que mou el cel i les estrelles, ara ens acosta de manera
divulgativa a la figura de Ramon Llull. Res més adequat enguany, quan es
compleixen set segles de la mort del gran personatge i estem vivint pertot la
fastuosa commemoració del seu any. Pel que sembla, Antònia Carré-Pons gaudeix amb
la fusió de la seva activitat professional, com a professora i investigadora medievalista,
i la seva faceta d’escriptora de ficció.
Començaré dient que L’aspiradora de Ramon Llull, que ostenta
un títol trencador i perfecte en relació amb el seu contingut, és un llibre amè
i grat, molt agradable de llegir. Que ningú no es pensi que hi trobarà un
feixuc tractat medieval sobre el nostre filòsof i literat més insigne. Res d’això.
Ja he apuntat més amunt que l’enfocament de Carré-Pons és divulgatiu,
assequible a tothom. L’autora es planteja una feina curiosa. A partir de Ramon
Llull, estableix un paral·lelisme entre la seva actitud vital i la d’un dels
protagonistes de la novel·la, l’idealista Pol, que marxarà lluny de casa (com va
fer el filòsof mallorquí) tot resseguint un somni. En el cas d’en Pol, el somni
no serà convertir els infidels, és clar, sinó lluitar contra un dels mals de la
nostra ferotgement capitalista societat actual: l’obsolescència programada i les
seves terribles conseqüències en el mal dit Tercer Món.
No us faré, evidentment, cap spoiler de la trama, l’haureu de
descobrir vosaltres, però sí que incidiré en una idea que em sembla molt
evident quan t’enfrontes a la lectura del llibre. La ficció novel·lesca no és
la finalitat de la feina de Carré-Pons, que s’inventa una història concreta
(però que podria ser qualsevol altra) i l’ambienta en els nostres dies (amb
moltes referències coetànies) només per poder reflexionar sobre els dos temes
que de veritat considera importants: Ramon Llull i l’obsolescència programada. Amb
un to didàctic i alliçonador, fruit d’una tasca de documentació important, L’aspiradora de Ramon Llull conté
reminiscències dels diàlegs del Renaixement (doxogràfics, però, perquè els
configura a partir de les converses i intercanvi d’idees dels diferents
personatges) i de les novel·les de tesi del segle XIX. Carré-Pons ens vol
transmetre un ensenyament i ho fa. Es planteja un repte de contingut ètic i el
tira endavant. Una altra cosa és que això s’avingui (sobretot per la seva
explícita construcció expositiva) amb els trets més característiques de la
novel·la del nostre temps.
He de dir que m’ha sorprès l’estol
de personatges que crea l’autora. Els quatre germans amb noms monosil·làbics, que
més que germans semblen una secta; la dona peruana parella del pare dels nois;
els dos mateixos protagonistes. La majoria m’han semblat estranys, m’ha costat
imaginar-me’ls. Em sembla que l’autora se sent més còmoda quan parla del passat
que del present. Estilísticament, el text és molt bonic i tota la trama traspua
una certa ingenuïtat blanca i idealista que acaba trobant el seu contrapunt en
les pàgines finals. El fragment que transcorre a l’Àfrica m’ha semblat molt
bell, malgrat que una de les conclusions del conjunt acabi essent aquella que
ja coneixem des dels clàssics. Vivim en un món de llum i ombres on, al final,
no hi ha un pam de net.
