Improvisació

Arriba silent, abstreta,
amb pas d'absències sigil·loses.
La veu, diria imperceptible.  

Feta de llum, ninetes irisades,
domina el temps, l'espai, 
el cercle que l'envolta.

Tanco els ulls, l'acarono.
La divina cadència
és el bressol i l'ànima. 

Com una poetessa de la nit i del dia. 

Exercici gatuno-anafòric

Ja em perdonareu, lletraferits. Però tancada a casa fent milers de feines i amb la sola companyia de la meva gata, en un rampell d'amor i agraïment he gargotejat en un paper aquests versos infumables. Com que he pensat portar-los dimecres a Poesia Viva (tampoc no tinc res més per llegir, atès que els meus escrits sovint són excessivament llargs per a les característiques del lloc), he volgut sotmetre'ls abans a la vostra clement mirada. Apa, sigueu misericordiosos amb una pobra dona excessivament ocupada.

Gràcies, lletraferits.

A la meva millor amiga, la Colette

Quan hom té un gat a casa, hi té un polsim d'estels

i un raig de rastre còsmic de galàxies immenses.

Un glop de tendre llum i un retall d’altres cels

i un eteri fum clar de blanques innocències.  

Quan hom té un gat a casa, té el color i la sorpresa  

del sol de mitjanit damunt el terra urbà.  

I un sentiment pregon d’amor i d’infantesa

que desborda dels límits i fa florir el replà.

Quan hom té un gat a casa, té l’olor i l’alegria

del jorn d’un estiu ple d’aromes i delits.

Tot l’espai s’aclareix de festa i companyia

i milers de carícies broten dels nostres dits.

Se’n diu que són esquers, indiferents i aspres.

Se’n diu que són geniüts i molt poc agraïts.

Se’n diu que t’esgarrapen, fins i tot que fan nafres,

que t’espatllen els mobles, que trepitgen els llits.

Però jo us garanteixo, amb tota ma consciència,

que mai no trobareu un aliat millor.

Ells són pou de bellesa, d’elegància i de ciència.

Qui no té un gat a casa, no sap allò que és bo.  

Anna Maria Villalonga, 22 de gener de 2011

    

Rectificar és de savis (o la falta de temps)

Benvolguts lletraferits,

Malgrat que sóc una mena de màquina i aconsegueixo treure temps de tot arreu...

Ara se m'acosta una temporada de veritable i important feina. Evidentment, no tinc cap intenció de deixar els blocs ni cap altra de les activitats que per a mi són importants, però he pensat ajornar fins més endavant l'apartat que vaig anomenar "el lloc de les frases". 

Ja n'he rebut unes quantes, però, sincerament,  no trobo el moment  per fer-ne la tria, anar-les canviant aquí en  el bloc i confegir-ne les llistes de votacions (amb els articles corresponents) que vaig anunciar.  

Normalment, aprofito força el temps, però també tinc un límit (encara que no ho sembli) i us asseguro que al final acabaria boja. Per tant, esperem que arribi una temporada més descarregada de feina i ja hi tornarem.

Com que rectificar és de savis, ho volia comunicar a tots els lletraferits, especialment als qui heu col·laborat enviant-me citacions. Moltes gràcies.

Em fa pena, però no patiu, que això continuarà. Una abraçada ben forta.

Riña de Gatos, Madrid 1936, d'Eduardo Mendoza

Vencent la meva natural  resistència (motivada per raons òbvies) a comprar  i a llegir un Premi Planeta, he d'admetre que enguany no me n'he pogut estar. Era de calaix, perquè, com sabeu, el premi ha recaigut en  el meu admirat Eduardo Mendoza, l'obra del qual, a hores d'ara, crec que ja he devorat en la seva totalitat. 

Si bé haig de reconèixer que les seves tres o quatre darreres novel·les (tal vegada amb la relativa excepció d'El asombroso viaje de Pomponio Flato) em van semblar un pèl fluixes (en especial Mauricio o las elecciones primarias, que no em va engrescar gens), em sentia rosegada  pel cuquet de no deixar passar aquesta Riña de gatos que feia tan bona pinta. I, efectivament, no em vaig equivocar, perquè la novel·la ens ha retornat el Mendoza dels millors temps.   

Vull consignar per endavant que, amb el pas dels anys, l'autor sembla haver perdut una part del seu histrionisme i del seu humor corrosiu. Ben bé com si hagués posat una mica de seny. Aquesta és la pega que vaig trobar al viatge de Pomponio Flato (em va semblar una obra massa contemporitzadora, posats a desmuntar la mitologia cristiana com ja estava fent) o fins i tot a Tres vidas de santos, malgrat tractar-se d'històries breus. La mateixa apreciació  l'haig  de fer extensiva a Riña de gatos, on la comicitat sarcàstica  i la ironia vital de les primeres novel·les ja no apareixen en la seva màxima esplendor.   

Un cop dit això, em trec al barret davant d'una obra trepidant, enèrgica, enginyosa, perfectament estructurada, amb un llenguatge de gran alçada i una prosa perfecta. Mendoza, a la manera dels grans novel·listes del segle XIX, aconsegueix reflectir, en increïble simbiosi, la tragèdia i la comèdia humanes del Madrid justament anterior a l'esclat de la Guerra Civil.
Conjuminant l'aparició de personatges reals (amb la destacada presència de José Antonio) amb una ficció fulletonesca farcida d'aventures i d'intrigues, Mendoza teixeix una trama magistral a desgrat del  duríssim moment històric que reflecteix. 

L'argument té relació amb l'arribada a Madrid d'un anglès expert en pintura espanyola del Segle d'Or. La seva funció: autentificar un quadre inèdit de Velázquez. A partir d'aquí, el seguit de propòsits i despropòsits és tan viu, àgil i sorprenent  que el lector no pot reposar ni un instant i es veu forçat a perseguir per tota la ciutat, com un esperitat,  espies, diplomàtics, aristòcrates, marxants d'art, falangistes, policies, militars, malfactors i... l'anglès, per descomptat. 

No puc explicar gran cosa, perquè l'autor utilitza tècniques de la narrativa de suspens per crear una atmosfera plena de misteris i conspiracions. Però us puc garantir que, malgrat la contenció de la qual us informava al començament (tal vegada motivada també pel respecte als terribles esdeveniments -encara latents- que l'obra anuncia), us ho passareu d'allò més bé. Quan comenceu a llegir, no podreu parar.

Tanmateix, no us imagineu que estem parlant d'una novel·la banal. Al contrari. El geni de Mendoza aconsegueix situar-nos perfectament en aquella  Espanya del 36 -dividida, fosca i ferida de mort- amb una claredat estremidora, absolutament meridiana. 

No puc acabar sense fer esment del plaer que ha representat per a mi constatar un cop més el domini de la llengua que Mendoza demostra. El seu castellà -ric, acolorit, ple de matisos- em roba el cor. 

Lletraferits, no us ho penseu dues vegades. Us ho garanteixo.     

Presentació de "La princesa de jade" de Coia Valls a Barcelona

Ahir, 4 de gener, en l’ambient càlid i confortable de la llibreria Abacus del carrer Balmes, Coia Valls va presentar la seva novel·la La princesa de jade, guanyadora del Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica d’enguany. La tasca d’honorable mestre de cerimònies va recaure en el poeta Vicenç Llorca, el qual, a aquestes alçades, no crec que necessiti gaire presentació. 

L’acte fou entranyable i especial, i no va seguir exactament les normes a l’ús. No van produir-se les habituals intervencions dels editors, sinó que Llorca inicià directament el seu parlament, estalviant-se de passada la lloança més típica. Ens va fer cinc cèntims (molt sumaris) sobre qui era l’autora i tot seguit vam contemplar una filmació preciosa que servia de plàstica introducció de l’obra. Crec que d’aquesta nova modalitat de promoció literària se’n diu book trailer (un altre anglicisme, buf) i realment va resultar espectacular. La mateixa Coia (que també és actriu) llegia fragments paradigmàtics de La princesa de jade enmig d’una natura esplèndida. No crec que fos possible una manera més poètica de començar.

La resta de la presentació també fou inusual. Llorca anava interpel·lant la Coia al voltant de la novel·la (gestació, procés creatiu, contingut, personatges, llenguatge, intencionalitat) i ella contestava com si es tractés d’una entrevista. Entre resposta i resposta, ens delectà amb alguns passatges del text que serviren de presentació d’indrets i personatges. La vetllada va concloure tan gratament com havia començat, després de sentir-nos tots molt motivats, sens dubte, a iniciar la lectura de La princesa de jade.

Per a mi va ser una tarda molt bonica. Conec la Coia de fa temps (hem xerrat força vegades,  intercanviat suggeriments de lectura, fins i tot he publicat alguna cosa sobre la seva darrera pel·lícula en el meu bloc de cine), però no ens havíem vist mai. Ja sabeu, lletraferits, que aquestes són les insòlites situacions a què ens aboquen les noves tecnologies i les flamants xarxes socials internàutiques. Et pots sentir molt pròxim a algú de qui ni tan sols no has sentit la veu. Per sort, aquest estat de la qüestió es va estroncar ahir, quan finalment ens vam poder fondre en una forta abraçada. Realment emocionant.

Però haig de dir, sense cap tipus de pressió amistosa, que la Coia em va sorprendre més profundament que no esperava. No m’imaginava que em trobaria amb una dona tan enlluernadora. Preciosa, carismàtica, intel·ligent, tendra, modesta, eloqüent, d’idees clares i dicció perfecta. Una persona apassionada i càlida, de somriure franc i enorme personalitat. Tot en ella em va semblar que es conjugava a favor d’un auguri que no pot fallar. La sensació que arribarà molt lluny.
Ara mateix ja tinc moltes ganes de començar la novel·la, sobretot per confirmar les capacitats que li endevino i el camí que pot fer com a escriptora. Evidentment, així que la llegeixi en confegiré la ressenya. De moment la cosa pinta més que bé.

No puc ni vull acabar sense esmentar que la tarda també fou especial per un altre motiu afegit. Ens vam trobar un bonic grup de persones (unes som amigues de fa anys, les altres de fa poc), totes unides per l’amor a la literatura, l’amistat envers la Coia i l’amistat entre nosaltres. Aurèlia, Lurdes, Carme, Gemma, Mercè, Pepa, Joan. Fins i tot vaig tenir la sorpresa que vingués en Toni, exalumne i ara amic que té la santa paciència d’haver-me tingut de “profe” i ara seguir-me per Internet.

Una tarda calurosa i feliç. El fred prou rigorós del mes de gener va romandre desterrat darrere de les portes. Així d’íntim i de confortable va ser l’ambient de dins.  

Coia, tots et felicitem. Endavant amb la teva tasca creativa. I per molts anys!   

El primer cop

L’altre dia, canviant impressions amb l’amiga Shaudin a propòsit de la seva novel·la Més enllà del somni, em va assaltar un pensament que ja he tingut moltes vegades. I me’n vaig adonar que encara no l’havia compartit aquí, en aquest espai lletraferit que li és propi. De manera que se’m va acudir que havia de trobar el moment per fer-ho. Avui, primer diumenge de 2011, he decidit plantejar-vos la reflexió.

El tema ve a tomb de les nostres lectures i, sobretot, de l’acte concret de “rellegir”. No cal dir que l’exercici de la relectura, saníssim i necessari, l’hauríem de dur a terme de manera natural. No vull entrar en la disquisició (absolutament justificada) del poc temps que habitualment tenim i que ens aboca a la inevitable necessitat de decidir si encetem noves lectures o en renovem d’antigues. Aquest és un dilema de difícil solució que, si voleu, podem tractar un altre dia.

La meva idea d’avui és fer referència, més aviat, al ventall de sensacions que ens pot generar una obra literària i, més endavant, la seva relectura.

Quedi clar que no vull impartir una classe. El tema ha estat àmpliament estudiat des de la “Teoria de la recepció” i jo l’he explicat als alumnes detalladament. La “Teoria de la recepció”, que s’ocupa de l’estudi del fet literari des del punt de vista del lector (receptor), recull, entre d’altres, el concepte d’allò que anomenem “horitzó d’expectatives”. Un lector, per motius d’època, edat, formació, gènere o d’altres contingències, espera trobar quelcom concret en una obra artística o literària. Que l’obra en qüestió acomplexi aquestes expectatives no dependrà en realitat d’ella mateixa, sinó de la posició del receptor.

De fet, de l’anàlisi del procés de lectura podem deduir tres conclusions:

a) Que en un text literari el sentit no ens és donat, sinó que depèn del lector.

b) Que el mateix text genera unes esperes que poden ser satisfetes o modificades.

c) (I aquí és on jo volia arribar): Que en una relectura realitzada per un mateix lector sempre hi  apareixen innovacions.

Com molt bé deia Borges: Cada vez que un libro es leído, algo ocurre con ese libro. Sufre una modificación y se convierte en una nueva experiencia. 

Victoria Cirlot a L’Estètica de la recepció (dins “Teoria de la literatura”, Barcelona: Columna, 1996), manifestava: “[...] la vida d’una obra no conclou en la seva època, sinó que s’adverteix que un text pot contenir possibilitats de sentit ni tan sols sospitades pel seu propi creador ni pels lectors coetanis. No es tracta tant de l’eternitat del sentit, sinó de la virtualitat potencial que té. Aquesta premissa de la teoria de la recepció troba la millor expressió en el conte de Borges Pierre Menard, autor del Quijote, ja que són les mateixes frases de Cervantes que, escrites per Menard, adquireixen significats diferents”.

Us ho puc ben garantir. Qui no hagi llegit aquest conte de Borges no ha llegit.

Tanmateix, jo anava per un camí tal vegada més íntim, menys explicable i més “experimentable” (si és que em permeteu usar aquest mot tan poc adient). Perquè em volia referir a aquelles obres que, per un motiu o per un altre, han marcat una fita en la nostra vida; ens han influenciat especialment, ens han emocionat, ens han fet gaudir com a bojos de la lectura, ens han, efectivament, “modificat”. Aquelles obres que hem integrat per sempre en el nostre imaginari, els personatges de les quals han adquirit vida i han esdevingut de la nostra família. No és un fet que succeeixi cada dos per tres, però de tant en tant els déus de l’Olimp ens el regalen (com a premi en la perseverança lectora, segurament). Tampoc no sempre estarem parlant d’obres mestres. Simplement em refereixo a aquelles obres que ens han “arribat ben endins” personalment.  

Aleshores és quan plantejo el pensament que em va assaltar mentre parlava amb na Shaudin. Us passa a vosaltres que lamenteu haver llegit allò que més us ha agradat perquè penseu que una segona lectura mai no serà igual? Que us agradaria no haver-ho llegit per poder tornar-ho a fer i experimentar el mateix? Que penseu que el descobriment primer, la primera trobada, la primera borratxera de lectura, serà impossible de repetir? Que serà impossible, per més que us enriquiu amb milers de nous matisos i noves apreciacions i descobertes (com diu Borges), renovar l’emoció única i irrepetible del primer cop?    

Com a professional del tema, hauria de dir que aquest patiment no està justificat. Si ens basem precisament en els estudis dels especialistes, hauríem de pensar que aquella primera vegada va passar en un altre moment de les nostres vides. Per tant, ara hem canviat. Som uns altres. Tenim més edat, coneixem coses noves, estem més formats. Res no ens garanteix que, amb el pas del temps, la nostra reacció seria igual. Allò que vam gaudir tan extraordinàriament, no sabem del cert si es tornaria a repetir. Es tractaria, doncs, d’un instant únic. Per tant, no tenen cap sentit ni la nostàlgia ni les lamentacions.  

Tanmateix, què voleu que us digui...? El meu cantó emocional em diu que sí, que no puc deixar de sentir una pena indefinible -però real- pel fet de no poder tornar a llegir per primer cop...

Buf. Per on començo???????

Gairebé millor que parleu vosaltres. Què me’n dieu, lletraferits? Aquí us espero!

                                                           Fragment d'un conte d'Emilia Pardo Bazán.
                                          A que defineix molt bé la bogeria lectora?