Després d'haver col·laborat dues vegades a Barcelona (Llibreria Alibri i Biblioteca del Vapor Vell) en la presentació del segon llibre d'haikus de la Núria Queraltó Villar, i ara que en breu farà la presentació a Valls de la mà de la gran Margarida Aritzeta (poca broma), avui dissabte m'he decidit a penjar el pròleg que vaig confegir per al llibre. M'he esperat un temps, però ara, més que escriure una ressenya a l'ús, m'ha semblat que el pròleg pot ser molt útil per introduir-vos en el llibre. Enhorabona, Núria, i endavant. I que visqui sempre la poesia.
Escriure un pròleg per a
un llibre de poesia és sempre molt compromès. La poesia desperta sensacions
diferents en cada un de nosaltres. Com la música, s’escola directament cap al
nostre cantó més intuïtiu, més sensitiu, més inconscient. Sense cap
intermediari, tret de la paraula nua. La poesia és la bellesa neta i polida
que, filtrada pel mot, ens pot transmetre els pensaments més profunds del món.
Per això em sento
carregada de responsabilitat ara que em poso a teclejar aquestes lletres. Però
també molt honorada. Prologar el segon llibre d’haikus de Núria Queraltó
Villar, Amb remor de vent, em fa
molta il·lusió. I les raons són diverses: m’agraden les idees i l’estil de la
Núria, m’agrada la poesia i m’agraden els haikus.
La tradició catalana de
conrear estrofes japoneses és prou extensa. Autors molt importants han escrit i
publicat haikus i tankas: Salvador Espriu, Agustí Bartra, Màrius Torres, Carles
Riba, Llorenç Vidal i, més recentment, Sebastià Bonet. Sempre he pensat que l'essencialitat
del vers nipó s’avé força amb el nostre tarannà: estrofes sense rima, en
present, sense signes de puntuació. Suggeriments purs, sensacions i mots units
ara i aquí, en un instant únic, com una fotografia fixada en el temps. Aquesta
simplicitat em sembla molt nostra, un vehicle expressiu amb el qual hi podem
combregar.
De fet, alguna vegada he
aventurat la hipòtesi (no sé si agosarada) que la concepció de les estrofes
japoneses em recorda la Teoria de la Paraula Viva de Joan Maragall. Maragall, en
la línia d’intel·lectuals com Novalis, Emerson i Spinoza, considerava el cosmos
com un tot dins del qual totes les criatures de la natura hi tenien el seu lloc
i formaven un conjunt inseparable. L’home era per a ell l'ésser suprem de la
terra perquè estava dotat de la paraula: la paraula, un do superior que ens
permet comunicar-nos no només amb els altres homes, sinó també amb la natura.
La natura i la paraula convertides en el nucli del seu pensament estètic. Una
poesia que brolla directa i senzilla, exempta de retòrica gratuïta, de
l’observació directa de la bellesa que ens envolta.
És indubtable que Núria
Queraltó ha continuat amb aquest debat en el llibre que tenim entre les mans.
El diàleg entre el jo poètic, despullat de floritures i excessos, i un element
de la natura tan eteri com el vent. El vent, el súmmum de l’abstracció perquè
no el podem veure ni tampoc tocar. Podem sentir-lo a la pell, constatar els
seus efectes, però mai no podrem dibuixar el seu aspecte veritable. El vent,
els vents, són lliures, se saben lliures, i no es dobleguen davant de
ningú.
Amb
remor de vent és un recull que permet diverses mirades.
En primer lloc, subjuga
per la voluntat de donar veu directament als vents, que se’ns dirigeixen en
primera persona. Se’ns presenten amb les seves pròpies paraules. Aquesta
personificació, aquesta prosopopeia tan retòricament clàssica i alhora tan
modesta, m’ha semblat un encert. Crec que perllonga el diàleg del qual
parlàvem. Aprofundeix en la conversa directa amb la natura, de tu a tu. Al cap
i a la fi, tots formem part d’aquell cosmos que ens mostrava Maragall, d’un
organisme viu superior i perfecte que ens conté i ens legitima.
En segon, perquè darrere
d’aquest debat contemplatiu, d’aquesta inquietud que ens enfronta als elements,
l’autora llança una mirada clara i decidida damunt del món que ens envolta. I
se’n dol, o el descriu, o intenta copsar-lo.
Ens ho diu el Mestral:
Amb
ulls d’entranyes
llegim
la realitat
que
és només nostra
I també el Ponent:
D’eterns
miratges
la
clau del cementiri
tanca
la porta
Gaudiu amb calma, sense
pressa, de les imatges d’aquest bonic intent de copsar la natura i
d’explicar-nos a nosaltres mateixos. D’això va la literatura, d’això va la
poesia. De reflexionar sobre la condició
humana, que és concèntrica, atàvica i atemporal.
Anna Maria Villalonga
Presentació a la Llibreria Alibri
Presentació a la Biblioteca del Vapor Vell, amb en Roger Solé, meteoròleg i copresentador
