Si afirmo que Empar Fernández és a hores d’ara una de les
meves autores de capçalera no crec que sorprengui ningú. Les seves tres
darreres novel·les (negres o gris asfalt o com vulguem catalogar-les) em van
semblar magnífiques, com sap tothom que segueix el meu blog especialitzat A l’ombra del crim. Tanmateix, amb Hotel Lutecia ha acabat de reblar el clau
en l’escala ascendent de la meva consideració. Perquè Hotel Lutecia és una veritable joia, una delicatessen, una obra esplèndida
que no podeu deixar de llegir.
Com la gran escriptora que és, Empar Fernández ha aconseguit a
Hotel Lutecia un registre ben
allunyat del registre dels llibres de gènere. No és el primer cop. L’autora ja
compta dins del seu corpus literari amb altres títols que no tenen res a veure
amb la novel·la criminal. Hotel Lutecia és
una història dura, una història de la postguerra de la postguerra, un bell
relat de superació personal i col·lectiva, de dolor i de memòria, d’amor i de
mort.
Recolliré aquí una part del text que apareix en la
contraportada del llibre:
Abril de 1945. Andreu
Ribera, liberado del campo de concentración de Dachau, solo tiene un propósito:
llegar a París y conseguir noticies de Rosa, su mujer. Allí, en el hotel
Lutecia, la Cruz Roja asiste a los deportados y organiza cuanta información llega
a la capital: interminables relaciones de muertos, de desaparecidos y, las más esperadas,
de supervivientes.
Julio de 1969. André,
hijo de Andreu, viaja hasta el Poble Sec en busca de respuestas. De labios de
su abuelo Andrés conocerá los turbios secretos de la familia Ribera.
Una commovedora historia
que nos llevarà del París liberado a la Provenza y de allí a la España
franquista.
Hotel Lutecia és una novel·la de difícil
etiquetatge, cosa que em fa molt feliç. Evidentment, cal incloure-la en el
conjunt de la narrativa contemporània. Explica fets del passat, però no podem
considerar-la una novel·la històrica. Més aviat es tracta d’una narrativa de
personatges, on assistim als fets externs (de la vida, de la guerra, de la Història)
a partir de les vivències i els sentiments dels protagonistes (i també dels secundaris).
Anem de dins enfora, del particular al general.
El dibuix dels diferents tipus humans és un dels grans
encerts de la novel·la. Empar Fernández excel·leix en aquesta tasca. Figures
rodones, totes interessants, totes clarament desenvolupades, figures sense
esperança que han hagut de suportar el rigor de la guerra (en alguns casos de
dues guerres), figures que han experimentat la vexació, el pànic, la soledat, l’aïllament,
la malaltia, el dolor físic i l’abús mental. I, per damunt de tot, la desolació
de la pèrdua dels éssers estimats. Hi ha molts tipus de pèrdua a Hotel Lutecia. Però tots fan mal.
Tanmateix, la novel·la està concebuda com un mecanisme capaç
d’obrir una escletxa a l’esperança, a la recuperació. I aquesta escletxa, que creix
de mica en mica no sense patiment, també prové de l’actuació dels personatges.
Empar Fernández fa una proposta que significa un raig de llum enmig de la
foscor: la idea que les persones, en temps difícils, som el bé més preuat. Ens
tenim les unes a les altres, ens podem convertir en la família extensa, aquella
que supera els llaços de sang per lluitar pel grup des de l’empatia, la generositat,
la compressió i l’amor.
Hotel Lutecia és una novel·la estilísticament molt
bella. Amb un lèxic treballadíssim, una inusual utilització dels verbs i l’anteposició
constant dels verbs als subjectes, tot el conjunt adquireix un aire retro que
resulta deliciós. La cadència lenta sense extrems, la sinestèsia constant, les descripcions
espectaculars de la natura, l’exaltació del color, de les flors, de la bellesa
dels sentits: lenitius impagables contra la ràbia i la desesperació. Mentre
llegim, quasi podem visionar els tons rogencs de les buguenvíl·lies, els
extensos camps de lavanda de la Provença. I el que resulta més difícil: quasi
en podem flairar l’aroma. Empar Fernández construeix ponts, amb aquests
elements, per lluitar contra tot allò que ens destrueix i que no caduca mai: el
passat, les absències, el drama indefugible de la memòria viva.
El fred té un paper rellevant dins la novel·la. El fred
descrit des de moltes posicions. Un fred atàvic, instal·lat dins del cor i del
cos del protagonista, un fred roent, malaltís, destructor. També és interessant
el contrast ciutat-camp. No només quan parlem de París, sinó sobretot quan, en
la darrera part de la novel·la, un dels personatges visita la Barcelona del
tardo-franquisme, els barris entristits, la foscor de les mirades, la misèria i
la castració.
Podria estar escrivint molta més estona sobre Hotel Lutecia. Crec que la novel·la dóna
molt de si, però seria excessiu per a una ressenya com aquesta. Tanmateix vull
citar noms, els noms d’uns personatges que em serà molt difícil oblidar: Andreu,
Blanche (esplèndida, generosa, altruista Blanche), Claudine, Serafín, Alain, Jérôme,
Ginesa, André, Andrés. I també vull esmentar una escena, la meva preferida del
llibre. L’escena d’un home assegut en un banc, un pobre home perdut com un animaló ferit sota
la tempesta inclement de la ciutat de París.
