¿Qué hace mi gato cuando no estoy?, de Caroline Paul

No disposo de gaire temps, però no vull deixar d’escriure el comentari d’un llibre que m’ha agradat tant i que m’ha fet passar una estona tan bona. Em refereixo a ¿Qué hace mi gato cuando no estoy?, una delícia escrita per Caroline Paul i il·lustrada (amb uns dibuixos que roben el cor) per la seva parella, Wendy MacNaughton.

Caroline i Wendy fan referència en el llibre a una experiència amb el seu gat Tibby, que va marxar de casa durant un temps i després va tornar com si res: net, polit i ben alimentat. La incertesa sobre on va viure durant aquelles setmanes tortura Caroline (que fa 13 anys que és la mestressa del gat) i porta les dues noies a fer un munt de coses divertidíssimes, surrealistes i molt sorprenents.

La novel·leta és una petita meravella, que s’emplena de sentit quant ets l’amo d’un gat. Et sents totalment reconegut e identificat amb les aventures i desventures de Caroline i Wendy, per estranyes que siguin. Les comprens perfectament perquè els amants dels gats sabem que pertanyem a una secta de la qual, un cop hi entres, és molt difícil sortir.

Malgrat el to lleuger, humorístic i esbojarrat de la història, ¿Qué hace mi gato cuando no estoy? conté una bonica metàfora al voltant de la vida i de l’amor. De la vida humana, de la vida humana compartida, de la vida humana amb animals i sense, de la vida humana en directe, amb els veïns, amb la família, amb els companys. Amb tothom.

A la portada posterior hi ha un comentari esclaridor de Maira Kalma, autora e il·lustradora, que diu, parlant de l'obra: Los textos y las ilustraciones son divertidos. Desenfadados. Cálidos. Inteligentes. Locos. Llenos de amor.

Doncs això.  Ho subscric.  I també plena d’amor vull agrair a la meva exalumna i amiga Mariona que em regalés, amb tanta il·lusió, aquest petit (gran) llibre. Moltes gràcies, estimada. M'has fet feliç.

 

És l’amor que mou el cel i les estrelles, d’Antònia Carré-Pons

Ja sabeu que jo no sóc gaire afeccionada a les històries d’amor, sobretot si acaben bé. I tampoc a les novel·les històriques o de contingut històric, encara que algunes d’aquesta guisa m’hagin agradat molt al llarg de la meva vida (Jo, Claudi de Robert Graves, per exemple, o El nom de la rosa, d’Umberto Eco, diguin el que diguin alguns). Les primeres, les d’amor, no m’interessen ni me les crec (ja em podeu dir cínica). Les segones, les històriques, sovint em grinyolen en algun punt. Els hi descobreixo les costures. Com que els autors es veuen obligats a lligar els fets reals amb la ficció per tal de situar correctament els lectors, molts cops el fil que uneix aquests dos aspectes acaba resultant massa evident. No llisca amb suavitat ni versemblança i entorpeix la narració. Dit d’una altra manera, que no acostuma a passar desapercebut, com hauria de ser.  

Tampoc no passa desapercebut a És l’amor que mou el cel i les estrelles d’Antònia Carré-Pons, novel·la històrica i d’amor! que acabo de concloure. Però és que l’autora no ho pretén pas. Medievalista reputada, coneix molt bé els estratagemes narratius de la literatura medieval i renaixentista, de manera que munta una ficció a l’estil de l’època que ningú no pot refutar des del punt de vista de les costures i la credibilitat. Antònia Carré-Pons no s’està de res. Parteix de la base de la reproducció d’un còdex antic i, a més, hi afegeix recursos com el del somni, el del viatge o fins i tot assaja l’escriptura d’un diàleg al més pur estil del Renaixement per tal d’explicar-nos tot allò que li abelleix.  Així, podríem perfectament definir aquest agradable text com un conte de contes, un recull d’històries amb un fil conductor que les relaciona, un exercici d’aproximació al lector profà de la literatura catalana de l’època, etc. etc.       

La novel·la resulta de lectura molt plaent. En el meu cas, després d’impartir a la UB durant uns quants anys els cursos de Literatura Catalana del Renaixement o d’escriure algun article d’investigació sobre la misogínia, no podia ser d’una altra manera. Veure els meus autors convertits en personatges, des de Joan Roís de Corella a Jaume Roig o des de Bernat Fenollar a Jaume Gassull, resulta terriblement atractiu. També ho és per a l’autora, evidentment. Per això ens delecta amb un text lúdic i feliç, que tanca el cercle d’allò que ha estudiat tota la vida: L’Espill de Jaume Roig, obra de la qual n’ha fet una edició crítica i una edició divulgativa.

L’ambientació de les tres ciutats que configuren l’univers geogràfic de la ficció ˗ València, Nàpols i Roma˗ m’ha semblat molt encertada, de la mateixa manera que l’estil i el llenguatge resulten perfectament coherents amb el moment històric del manuscrit que reprodueixen. També la ingenuïtat de les històries d’amor m’ha semblat lògica, tot i que les trobo tan blanques que m’han arrencat, inevitablement, un somriure.

Per a mi, el millor de la novel·la és la lloança dels llibres i de les biblioteques que amara tot el text. L’amor, l’amor en majúscules per la literatura. Aquest sí que no em fa somriure. I aquest sí que me’l crec.   

        

   Targetó de la presentació a la Llibreria Documenta, a la qual vaig tenir el plaer d'assistir.

 

Recomano la novel·la: un altre encert de l'Editorial Meteora. Un llibre que es titula com el darrer vers de la Comèdia de Dante, amics lletraferits, s'ha de llegir.   

 

14 lectures preferides

Fa uns dies, a la revista digital de cultura Catorze.Cultura viva em van preguntar les meves 14 lectures preferides. Bé, en realitat, més que les meves lectures preferides, em van demanar 14 títols que, per qualsevol motiu, m'haguessin impactat.

 

Com us podeu imaginar, ha estat una tasca dura, triar-ne només 14. A la llista no hi trobareu relat ni poesia. Vaig decidir parlar, en aquesta ocasió, només de novel·la (malgrat que, com sabeu, alguns dels meus llibres preferits són de contes). Tanmateix, em vaig estimar més donar homogeneïtat a les  recomanacions. Me n'he sortit com he pogut, més malament que bé. En falten tants! Però bé, aquí els teniu. 

 

Per resumir diguem que "son todos los que están,
 pero no están todos los que son".

Si pitgeu damunt la meva foto, anireu al digital. Però, per si de cas, també us copio els títols més avall. Gràcies, lletraferits.

 

                 

 

 

 

Las uvas de la ira, de John Steinbeck.

El túnel, d’Ernesto Sábato.

La Regenta, de Leopoldo Alas Clarín.

Misericordia, de Benito Pérez Galdós.

El amor en los tiempos del cólera, de Gabriel García Márquez.

El beso de la mujer araña, de Manuel Puig.

La trilogia de Los gozos y las sombras, de Gonzalo Torrente Ballester.

El nom de la rosa, d’Umberto Eco.

La casa de los espíritus, d’Isabel Allende.

Mirall trencat, de Mercè Rodoreda.

A sang freda, de Truman Capote.

Matar un rossinyol, de Harper Lee.

El embrujo de Shangai, de Juan Marsé.

1984, de George Orwell.