No et miris el Riu, de Mònica Batet

Al llarg dels dies que he tingut la novel·la entre les mans –pocs, perquè l’he llegit en un tres i no res–, he estat cercant un terme per poder-la qualificar. Em vingueren al cap diversos adjectius, els quals, dit sigui de pas, continuen semblant-me totalment encertats: misteriosa, enigmàtica, inquietant, boirosa, ambigua, sorprenent... Tanmateix, no m’acabava de decidir. Em semblava que tots eren massa fàcils de trobar, massa simples. 

Fou en aquell moment quan vaig pensar que no definiria la novel·la a partir d’un adjectiu, sinó que em decantaria per un substantiu. Al cap i a la fi, el “substantiu” és la categoria gramatical que, per antonomàsia, indica la qualitat substancial d’una cosa (i perdoneu la inevitable redundància). A l’instant se me’n van colar dos, de substantius. Es van introduir, tant sí com no, dins la meva consciència. Parlo de dues boniques paraules, molt importants per a l’espècie humana. Els mots valentia i llibertat.

 

No et miris el Riu és una novel·la confegida des de la llibertat més absoluta. L’autora ha escrit allò que realment volia, gaudint de cada paraula, de cada expressió, de cada idea. Ha donat forma a una ficció electritzant, original, diferent. No s’ha preocupat de modes, de tendències ni de possibilitats de publicacions futures. Ha escrit amb tot el que la tasca de la pura escriptura implica, amb la valentia de posar damunt del paper allò que el cos (i el cap) li demanaven. I el resultat ha esdevingut esplèndidament singular. 

No et miris el Riu està ambientada en una ciutat no explicitada de l’Europa Central. Una ciutat amb Riu, que podria ser el Danubi (així se’m va acudir des del primer moment). Un Riu sempre en majúscula perquè és el veritable protagonista de la història, el personatge que aglutina l’acció, que condiciona inevitablement l’existència de tothom que s’hi apropa, de tothom que hi conviu. No explicaré la trama. Seria imperdonable. Tanmateix, cal dir que el Riu és un element enganyós i malsà que desassossega, que hipnotitza, que transforma. Una mena d’ens amb facultats ignotes, dipositari de secrets atàvics, inexplicables i aterridors. 

 

La novel·la no és de por ni de misteri, no és un thriller ni té una trama negra. Però hi trobem suïcidis, assassinats, enigmes, incerteses i mentides. Hi reconeixem una història coral que recull al complet la complicada gamma de pulsions de la condició humana. Quan he provat de cercar punts de contacte, m’ha semblat intuir –a banda del factor que els uneix en primera instància, és a dir, la influència inexorable del Riu– un altre lligam compartit pels personatges. Perquè jo diria que els protagonistes, sense excepció, són gent solitària, gairebé agorafòbica. Figures anòmales, tancades en elles mateixes, amb una escassíssima –o nul·la– capacitat de relacionar-se. Amb una escassíssima –o nul·la– intel·ligència emocional. Una colla de misantrops que transiten estranyament pel món. També m’ha semblat que les relacions familiars estaven tractades de manera singular, especialment entre germans i germanes. 

L’autora s’empara en uns recursos narratius que redunden en l’aire críptic de la novel·la, que la mantenen immersa en una boirosa i absolutament intencionada ambigüitat. Aquest tret m’ha semblat molt destacable, com també m’ho ha semblat l’esforç per excel·lir en l’aspecte lingüístic. És un plaer topar amb algú que mostra una manifesta preocupació per l’ús literari de la llengua. 
   

Mònica Batet opta al Premi Joan Crexells amb No et miris el Riu. Espero, de tot cor, que el guanyi. S’ho mereix perquè no ha escrit una novel·la complaent, ni amb el públic ni amb ella mateixa. Perquè s’ha atrevit amb un text en aparença innocu, fins i tot estilísticament amable, però amb unes entranyes on hi batega un rerefons obscur i arcà. Entre les pàgines del llibre hi suren, com els nombrosos ofegats que entreguen la vida al Riu, la solitud i la feblesa, la incomprensió i la ira. En definitiva, les ombres tot just esbossades de molts dels dimonis de la nostra naturalesa. 

Aquesta ressenya també ha estat publicada al Portal de Cultura Núvol

Entrevista a Jordi de Manuel, guayador del Premi Pin i Soler de novel·la

 

Jordi de Manuel (Barcelona 1962) és prou conegut dels seguidors d'aquest bloc. El cap de setmana passat fou proclamat guanyador del Premi de novel·la Pin i Soler, Ciutat de Tarragona. Tot i que té una enorme feinada, l'autor ha estat tan amable de concedir aquesta entrevista per a El fil d'Ariadna. Des d'aquí, li volem agrair profundament. Moltes gràcies, Jordi.   

Caricatura de Grigori Perelman

Felicitats, Jordi. El passat cap de setmana vas ser proclamat guanyador del Premi Pin i Soler de novel·la. És un premi molt important. Com ho has viscut?

Gràcies. Haver guanyat el Pin i Soler, Ciutat de Tarragona, ho he viscut amb molta alegria i esperança. Amb alegria perquè, tot i que sabia que havia concursat amb una novel·la interessant, no m'ho esperava... i guanyar així és una sorpresa que et fa feliç. Amb esperança perquè el fet que hagi guanyat una obra de gènere en un concurs generalista és un bon senyal per a la literatura catalana i també per al reconeixement al conjunt de la meva obra.    

La teva novel·la parteix d’un personatge real, el matemàtic rus Grigori Perelman. Perelman va resoldre la Conjectura de Poincaré, considerada un dels problemes matemàtics més difícils de demostrar. Quan li van atorgar la Medalla Fields, la distinció més important del món per a un matemàtic, ell la rebutjà. Tinc entès que aquest és el detonant de la teva novel·la...

Sí, ho has dit bé. L'estiu de 2006 vaig llegir en un diari la notícia. Sabia que la conjectura de Poincaré —que té un enunciat pràcticament incomprensible per algú que no és matemàtic— era un dels Set Problemes del Mil·lenni, un problema que feia més un segle ningú havia aconseguit resoldre. Em va impactar veure que Perelman l'havia solucionat, la imatge de la seva cara, i saber que renunciava al guardó i al milió de dòlars. Va ser el tret de sortida d'una història que vaig intuir que podia convertir en una trama potent, una història que podia interessar a molts lectors.    

Fa molt que la tens escrita? Quan temps hi has dedicat?

La cronologia i les decisions que vaig haver de prendre en  aquesta obra tenen una certa complexitat, són com un petit problema matemàtic... M'hi vaig posar aquell mateix estiu, però com que estava immers en altres projectes només vaig investigar superficialment sobre el personatge real i vaig fer un esquema del que volia. A finals dels 2006 vaig començar a escriure la novel·la mentre anava acabant altres obres fins que vaig tenir una primera versió al 2010. Em va semblar que no era una versió ben acabada i la vaig revisar a fons... en aquest cas vaig reescriure força i cada vegada disposava d'un original més polit de la novel·la. En un moment donat vaig tenir el dilema de fer canvis importants, però vaig decidir mantenir l'essència de la trama, els escenaris, el ritme i els personatges com els havia esbossat a la primera versió. Els lectors i el temps, que són els millors jutges d'una obra literària, em faran saber si vaig prendre la decisió adequada.          

Coneixem perfectament la teva afecció per la ciència-ficció, que sovint és present, en major o menor mesura, a les teves obres. Ens ofereixes a Manperel una certa distòpia catastrofista com passava en alguns dels títols futuristes del cicle de Marc Sergiot? O és més aviat una novel·la de ciència-en-ficció (és a dir, que usa la ciència per plantejar reflexions i dilemes ètics)?

Per a mi és molt important que cada relat o novel·la que escric s'impregni d'una determinada atmosfera, que el lector hi entri i s'hi senti a gust. L'atmosfera de la petita illa de l'àrtic i l'escenari on s'esdevé la història pot semblar molt distòpic, però la distòpia no és l'essència d'aquesta novel·la encara que algun lector pugui entreveure-la. Els problemes ètics i morals per a mi sempre han d'estar presents en el que escric, encara que només es tracti de les relacions humanes, de paisatges humans. Víktor Nikolàievitx Manperel, ha de prendre una decisió que pot canviar la idea que tenim del món i de l'univers... aflora la relació amb el seu pare, la que té amb la mare i el sentit del seu immens talent i les seves obsessions. Hi ha també un personatge molt important que s'apropia d'una part de la novel·la: Kiril Botonov, el carter que porta la carta i les gravacions del pare de Manperel cada setmana.     

Tu sempre manifestes que la literatura és la biografia del món i que ens serveix per poder explicar allò que no entenem. Com lliga aquesta idea amb una novel·la com Manperel?

Que "la literatura és la biografia del món" és una definició que li vaig sentir enunciar a un col·lega escriptor, l'Antoni Munné-Jordà, mentre presentava "El cant de les dunes", la novel·la de tall més clàssic de ciència-ficció que he escrit. Vaig pensar que era una definició molt encertada de la literatura. Jo sempre hi afegeixo: "...la biografia del passat, del present i de l'esdevenidor". La idea lliga completament amb la novel·la, perquè en aquesta s'especula d'una manera arriscada, apocalíptica, amb la procedència del coneixement, però sobretot, exploro també les relacions humanes, el que som.

Tu també dius sovint que la literatura no pot ser avorrida, que ha de distreure i resultar molt atractiva per al lector. És a dir, que ens ha d’enganxar des de les primeres pàgines. Per tant, tot i el tema tan científic, hem de suposar que Manperel està adreçada a un públic ampli...

I tant, la literatura no hauria mai d'avorrir. El lector mai no hauria de tenir la temptació de saltar-se pàgines o anar fullejant per saber quant li falta per acabar un capítol o tot el text... tinc la sort que els meus lectors sovint troben que els meus llibres se'ls fan curts, que els sap greu que s'acabin aviat i crec que això és un bon senyal perquè vol dir que s'ho han passat bé.

Aquesta novel·la no té el ritme que imposa la narrativa negra, que és el darrer que he publicat en novel·la. És més pausada, la qual cosa no vol dir que no sigui intensa. El tema científic, en aquest cas matemàtic, no limitarà cap lector... només és el context que em permet vertebrar la història, que ningú no tingui por a les tan injustament temudes matemàtiques. No hauríem de témer res que ens ajuda a explicar i comprendre el món.   
  

Personalment, t’he de dir que estic molt satisfeta que una d’aquelles novel·les que podrien ser considerades “de gènere” (són les que, desgraciadament, sempre han estat tractades com “literatura de segona fila”) hagi guanyat un premi generalista tan important com el Pin i Soler. Creus que és un pas endavant en la concepció literària del món català? Creus que comencem a alliberar-nos d’alguns prejudicis i d’algunes etiquetes? 

Sí, jo també ho estic. Ho deia al començament: crec que és un pas endavant necessari, i n'hi ha d'haver més, per això estic tan agraït a la valentia del jurat d'un premi com el Pin i Soler de la ciutat de Tarragona, en el que segur que es van presentar obres amb un alt valor literari.

Els prejudicis i les etiquetes sempre existiran, sempre hi haurà veus en contra que la literatura de gènere pugui tenir bona acceptació a la literatura catalana; aquests perjudicis ja hi eren quan Manuel de Pedrolo va arrasar amb "Mecanoscrit del segon origen" o quan Albert Sánchez Piñol ha estat tan llegit i traduït  a tantes llengües amb "La pell freda". La normalització de la literatura catalana, que existeixi el gènere amb normalitat com passa amb altres literatures del món, serà un procés lent i necessitarà la complicitat d'editorials, acadèmics, escriptors i, sobretot, dels lectors.   

Manperel és un anagrama que parteix del cognom del personatge real. Serà aquest el títol definitiu de la novel·la?

Manperel, el personatge de ficció, neix de l'alteració sil·làbica de Perelman, el personatge real. El títol definitiu que durà la novel·la és "La decisió de Manperel", que potser no sorprèn tant com "Manperel", però lliga més amb el significat de l'obra. Aprofito, ja que parlem de noms i personatges, per comentar que molts lectors poden sentir-se desconcertats o incòmodes perquè utilitzi la vida d'un personatge real per construir la història. Però vull deixar ben clar que només utilitzo, com a context, la decisió real que pren Grigori Perelman de resoldre la conjectura de Poincaré i renunciar al prestigi del premi i a l'enriquiment personal. A partir d'aquí tot és ficció i declaro el meu respecte i admiració pel personatge real i la integritat moral i la fidelitat als seus principis en la decisió que va prendre el matemàtic rus.  

La novel·la surt al setembre, però el Premi Pin i Soler comporta també la publicació de l’obra en castellà. Això és importantíssim per donar-te a conèixer, no? Perquè tots sabem que la traducció de les novel·les catalanes al castellà no és fàcil ni habitual...

Sí, espero que la traducció castellana es publiqui uns quants mesos després, a començaments del 2014, a les bases del premi s'esmenta l'Editorial Destino, però ara com ara desconec quina editorial hi haurà al darrere.  

També et pot obrir camí a la traducció a altres llengües...

Malauradament hi ha pocs lectors d'editorials estrangeres que llegeixen directament del català. Si existeix una versió en espanyol tens moltes més possibilitats que et llegeixin fora i et tradueixin, Em faria molta il·lusió veure algun dia l'obra traduïda al rus, perquè els personatges i l'escenari són russos.    

 

Quins són els teus plans immediats? Què estàs escrivint ara mateix?

Sóc professor i em dec a la meva professió i als meus alumnes, això fa que escrigui al ritme que marca la feina, però actualment estic treballant amb dues novel·les sobre trames que crec que són prou potents, una d'aquestes serà la propera novel·la de la saga de l'inspector Marc Sergiot. També he acabat de revisar dos reculls de narracions: un amb set relats de ciència-ficció i un altre amb deu contes negres on Marc Sergiot té un cert protagonisme. Són obres que he treballat durant els darrers anys i crec que alguna editorial apostarà pels relats. La narrativa breu té potencialment desenes de milers de lectors a casa nostra, hem tingut una bona tradició amb narradors com Calders o Pedrolo. Reprendre-la i potenciar-la és una altra assignatura pendent de la literatura catalana actual.  

Frisem per llegir la novel·la. I, mentrestant, els amics lletraferits d'El fil d'Ariadna,  que estem convençuts que ets un escriptor d'alçada i que et mereixes tots els èxits del món, et desitgem molta sort. 

Lletraferits: El fil d'Ariadna compleix 4 anys!

Benvolguts lletraferits,

Sembla mentida, però aquest bloc ja compleix avui 4 anys. I jo diria que va ser ahir...

4 anys de tirar endavant tot pensant en la llengua, en la literatura. Tot compartint poemes, relats, articles, esdeveniments. Generant records, en definitiva. 

Com que enguany commemorem el centenari del naixement del gran Salvador Espriu, m'ha semblat molt oportú compartir un seu poema per celebrar l'aniversari. Al cap i a la fi, la poesia és de tots nosaltres. La poesia pertany a qui la necessita. 

Avui la necessitem per tirar endavant i comprometre'ns un any més. Jo continuaré conreant el bloc i espero que vosaltres, amics, el continueu visitant. 

Moltes gràcies!

LES ROSES RECORDADES 

 

Recordes com ens duien

aquelles mans les roses

de Sant Jordi, la vella

claror d'abril ? Plovia

a poc a poc. Nosaltres,

amb gran tedi, darrera

la finestra, miràvem,

potser malalts, la vida

del carrer. Aleshores

ella venia, sempre

olorosa, benigna,

amb les flors, i tancava

fora, lluny, la sofrença

del pobre drac, i deia

molt suament els nostres

petits noms, i ens somreia.

          

          Salvador Espriu i Castelló  (1913-1985)

Presentació del llibre "Segona oportunitat"

És imperdonable que fins avui no hagi trobat el moment per recollir en el bloc la presentació del llibre de l'ARC Segona oportunitat. I més imperdonable encara quan el llibre conté un relat meu, Reacció química, que és un capítol més de les aventures de la meva bruixa sense nom, les seves gates Obscura i Tèrbola i l'òliba Bòrnia. Està clar que les coses pròpies les deixo sempre per al final, mentre que no he parat de fer cròniques de presentacions d'altri. 

L'acte va ser el dia 13 d'abril i va resultar doblement bonic. El motiu: em van distingir com a relataire per la meva col·laboració amb l'Associació. Val a dir que no crec merèixer la menció, atès que faig moltes menys coses que altres persones. És per això que em vaig emocionar molt i que valoro el gest infinitament. Els amics relataires saben que tinc molta feina i estan agraïts per allò que bonament puc fer.  

D'altra banda, no van faltar a la cita ni el meu germà Elies ni els meus fidels amics (i alumnes) Pilar Martínez Cordero y Antoni Chueca. També va venir la Josefina Peraire, la qual cosa em va fer molt feliç.  

Com que a Lo Càntich han publicat una crònica molt bona, us l'enllaço aquí: http://www.locantich.cat/2013/04/segona-oportunitat-diversos-autors.html

Però jo no vull deixar de compartir algunes de les fotografies. 

Gràcies, lletraferits. 

Presentació de "Dietari de Porto", de Jaume Benavente

El passat dijous, a la Llibreria Alibri de Barcelona, va tenir lloc la presentació de Dietari de Porto, el magnífic llibre de Jaume Benavente que ja vaig ressenyar en aquest espai -i també a Núvol- en el seu moment (llegir aquí). 

La trobada va ser molt agradable. Envoltat per Òscar Carreño i Xulio Ricardo Trigo, que van confegir una presentació molt engrescadora i exhaustiva, Benavente ens va explicar, amb el seu tarannà pausat i seriós, allò que el Dietari significa per a ell. Em consta que el considera un llibre molt important. Per a en Jaume la literatura és essencial, és una manera de viure. És la vida. Per això, quan ens en parla, les paraules van molt més lluny del que hom pot esperar en aquestes situacions. Conformen un univers que s'adiu a la perfecció amb l'univers literari que l'autor està creant. Una atmosfera, un tot, un corpus connectat i intertextualitzat que Benavente llegarà a la posteritat. 

Hi havia prou gent. Seguidors de la seva literatura, amics, coneguts. Un ambient distès i amable en una tarda primaveral encara freda. 

Personalment, em vaig sentir molt bé. Vaig poder saludar novament en Xulio Ricardo Trigo i la Coia Valls. La Coia és amiga meva de facebook des de fa tants anys! De les primeres. Una exitosa escriptora a la qual m'estimo molt. Ens veiem molt poc, perquè ella viu a Tarragona. Tanmateix, quan ens trobem, ambdues ens sentim molt contentes. És una d'aquelles connexions tan boniques que es produeixen alguns cops a la vida. 

D'altra banda, també vaig tenir l'oportunitat de desvirtualitzar la Nuara López. No fa gaire que la tracto, però hem fet algunes coses juntes i més que en farem. Treballa a l'Ateneu Barcelonès, adora els gats i diu que és molt tímida. Un encant de persona amb qui crec que el feeling va funcionar a la perfecció. No podia ser d'una altra manera. Totes dues som amigues i admiradores de Jaume Benavente. Tenim molts punts en comú. Per tant, ens feia molta il·lusió poder-nos conèixer en persona. 

Només em queda, enmig del record d'una tarda tan literària, compartir amb vosaltres el reportatge fotògrafic. Ah, i per descomptat: recomanar la lectura del Dietari de Porto. Una petita joia que us encantarà. 

Fins ben aviat, lletraferits.