Presentació del poemari "Llibertat", de l'Associació de Relataires en Català

Ahir va tenir lloc, a la Biblioteca del Vapor Vell de Barcelona (al meu estimat barri de Sants) una nova presentació de l’Associació de Relataires en Català. En aquest cas, la del poemari Llibertat, sisè volum de la col·lecció ARC/Meteora.

Com sempre que ens trobem, els relataires formem un grup de gent entusiasta i alegre, unida per l’amor a la llengua, a les lletres i a l’escriptura. Ahir es tractava d’un dia especial. A banda de la presentació del llibre, també era la “posada de llarg” de la nova cúpula de l’Associació. La nostra admirada presidenta anterior, Sílvia Romero, acaba de deixar el càrrec, de manera que l’acte d’ahir representà l’ocasió idònia per a l’estrena del relleu.

 

 

Sé que la nova presidenta, Montse Medalla, estava una mica nerviosa, però ho va fer perfectament bé. Resseguint com a fil conductor el tema del poemari, la “llibertat”, va construir un bonic discurs on no van faltar algunes citacions literàries per engrandir una qüestió tan punyent en la nostra situació actual. La llibertat amb totes les lletres, la llibertat com a persones, com a poble i com a artistes, com a afeccionats a la literatura. La Montse es va presentar i va presentar l’equip que l’acompanya en l’aventura de dirigir l’ARC: Mercè Bagaria i Sergi G. Oset. Dues persones estimades i entranyables, amb les quals he tingut el privilegi de compartir, a aquestes alçades de la meva pertinença a ARC, alguns moments inoblidables.   

També van intervenir, acompanyant la presidenta, Montserrat Lloret i Núria Niubó, dues de les poetesses que apareixen al recull. Ambdues van compartir amb nosaltres l’experiència en la composició dels seus poemes i el seu concepte de “llibertat”.

Evidentment, el plat fort de l’acte era la lectura. El matí s’inicià amb la recitació d’un magnífic text de Teresa Serramià (per a mi una amiga estimada que conec de Poesia Viva). Em sembla tan bo que el reproduiré, amb el seu permís, al final d’aquesta crònica. Tanmateix, la presentació d’ahir encara era més ambiciosa, ja que s’havia decidit aprofitar la trobada per retre homenatge, quan s’acaba de complir un any de la seva mort, al jove poeta valencià Salvador Iborra, assassinat a la porta de casa seva, al Barri Gòtic, el 29 de setembre de 2011.

El meu estimat Sebastià Bennassar, amic de l’ànima d’en Salvador, va enviar un text preciós. Com que viu a Lisboa, no hi va poder ser en persona, però sí en esperit. El seu record per a l’amic, a mig camí entre l’humor tendre i el plany sentit, fou llegit magistralment pel meu germà Elies Villalonga, company, com ja sabeu, en les aventures relataires. Amb això us podeu imaginar que els meus sentiments estaven a flor de pell. Em sento tan orgullosa del meu germà petit!

Va llegir molt bé, en el to precís, un text prou extens. També va recitar, amb l’encert de fer-ho en dialecte valencià, un dels poemes d’en Salvador (a banda de fer de rapsoda durant tot l’acte). Ja em perdonareu que dediqui aquestes línies a l’Elies, però crec que s’ho mereix (i la família tira, no ens enganyem; les germanes grans ja se sap com som).   

 

Tot seguit, Joanaina Font (guanyadora del Primer Premi de Poesia que porta el nom de Salvador Iborra) ens va llegir un poema, preciós, que un dia va decidir dedicar al desaparegut poeta, tot inspirant-se en un vers del seu darrer llibre, Els cossos oblidats (2009). Em va agradar molt conèixer la Joanaina. Tenim amics comuns i em consta que escriu molt bé.

La trobada va estar amanida per altres lectures, a càrrec de Núria López i Ferran Planell, que ho van fer perfecte! Tot plegat curull d’aplaudiments, emoció, fotografies, somriures, alguna llagrimeta i molta companyonia. Realment, els relataires som com una grandíssima família. Ens estimem, estimem la nostra llengua, estimem les paraules, les lletres, la literatura i gaudim profundament de les nostres trobades.

 

 

Em sento sempre molt feliç després de dies com ahir, que em demostren que, amb bona voluntat, tot és possible.

Que passeu un feliç diumenge, lletraferits.     

 

 

SOLS VULL CADENES DE L'AMOR, de Teresa Serramià

 

 

Sols vull cadenes de l'amor

 

sóc blanca alhora negra

i sóc de tots colors

sóc home dona nen– sóc indigent

i tinc mil noms mil cossos

mil sexes mil mirades

mil parles mil orígens

religions costums creences

i em cal la teva clau– deslliura'm

allibera'm i trenca'm les cadenes

l'asfixia el càstig la ferida prohibicions

tenalles del meu cor i de la ment

fanatismes fogueres

fronteres apartheids reixes barems

perquè jo sóc la teva set la fam el plor

la teva por

–sóc tu