La primera pràctica, d'Albert Villaró

Albert Villaró publicà La primera pràctica l’any 2010. És una novel·la molt bella, envoltada per la fascinació que l’autor sent per la música (no debades em va confessar un dia que la música és la seva vocació veritable: de fet, l’Albert és músic i toca instruments de corda pinçada).

La novel·la combina a la perfecció dues històries paral·leles, força distanciades en el temps, que es desenvolupen en el mateix indret: el poble de Lagrau, un lloc imaginari enmig dels Pirineus. Ens belluguem entre un relat que succeeix el desembre de 1642, en plena Guerra dels Segadors, i un altre que té lloc durant el mes de setembre de 1991, en la darrera dècada del segle xx.   

Les històries són independents, amb un punt de trobada subtil, delicat i, alhora, magistral. Un innovador rèquiem compost per un jove mestre de capella de la catedral de Lagrau que, més de tres-cents anys després, els alumnes d’un Curs de Música Antiga –celebrat en la mateixa població– toquen amb fervor. Passat i present s’entrecreuen a penes, però és suficient per enganxar el lector des de la primera pàgina. La trama antiga esdevé un retall magnífic de la vida als Pirineus durant la Guerra dels Segadors, del paper dels francesos i dels castellans, de l’Església, dels músics. I de com es pot produir un error documental  per culpa d’una anotació inexacta. Com a investigadora, m’he identificat de ple amb aquest aspecte de la novel·la i m’ha fet molta gràcia la sorpresa que finalment ens reserva l’autor (i que no explicaré).  

 

A banda de l’exaltació de la música, que embolcalla la totalitat del text, l’obra s’ocupa de dos grans temes. Per un cantó, hi trobem la indagació al voltant de la tasca de l’artista, el reflex del furor creatiu, de la febre de la inspiració tan pròpia del Barroc. El mestre Areny és conscient de la vàlua de la seva creació, un rèquiem modern i molt treballat del qual se sent extremadament orgullós. Ni la presència de les tropes franceses, ni les serioses amenaces, ni tan sols la presó, no aconseguiran doblegar la seva determinació.  

Per un altre, la història actual recrea el camí iniciàtic del personatge d’en Roger, un jove gambista que haurà de decidir el seu futur. En un estiu ple de fets inesperats, que inclouen el descobriment de l’amor i de la definitiva vocació, Roger es farà gran. I, mentrestant, els lectors gaudirem del Curs de Música Antiga, de la descripció apassionada dels instruments, de les interpretacions dels assistents al curs, de les seves esperances i desigs, de la bellesa de les peces musicals.  

L’emoció de la música amara la novel.la, una petita i preciosa joia, intel·ligent i carregada de sensibilitat. Tanmateix, que ningú no dedueixi, de les meves paraules, que estic parlant d’una obra feixuga, elitista o  massa intel·lectual. Els fragments narratius de cada època són molt breus i s’alternen sense que cap dels moments històrics predomini per damunt de l’altre. Aquest voluntari dinamisme afavoreix l’apropament al lector, tot i que a mi, personalment, no m’hauria importat que els períodes haguessin estat un pèl més extensos. En qualsevol cas, Albert Villaró sap dosificar a la perfecció els registres de la seva prosa. A mi m’agrada molt com escriu. Situa estratègicament el seu humor finíssim, la seva ironia i les seves bromes burlesques per construir una realitat creïble, allunyada de qualsevol tipus de carrincloneria ensucrada o d’història pedant.

Més aviat és al contrari. Ens enfrontem amb un text agradable i assequible, vehiculat a través d’un llenguatge molt versemblant i amb una trama decididament original. De lectura obligada per als melòmans i musicòlegs. I també, per què no, per als animalistes. Hi surt un gos, en Wolfitz, que té un paper prou rellevant i que -he de confessar- a mi m’ha robat el cor.

Gràcies, Albert. Et felicito vivament. Enhorabona.