Suspesa en el no-res, m'enfilo enmig de l'aire. I un estel que travessa gira cua a
mirar-me.
M'eixorda tant silenci, però no puc aturar-me. Vull volar ben amunt,
on tot és net, fins l'alba.
Quan obro molt els ulls per contemplar el miracle, veig la Terra petita, amb una roba blava.
Quan obro molt els ulls per contemplar el miracle, veig la Terra petita, amb una roba blava.
Al meu costat, la lluna,
sempre rodona i blanca, avui no sap què dir-me, mentre em toca la cara.
Jo li
somric de ple, a l'amiga estimada. I ella em pica l'ullet i em torna la rialla.
(Escrit a la mitjanit del dia 30 de novembre, quasi 1 de desembre, mentre passejava amunt i avall del cel empordanès).
12 comentaris:
Una bonica historia poetitzada .
Magnífica, com sempre!
Llegida per l'autora és fantàstica.
De lectura obligada per la seva gran qualitat.
M'agrada el teu pensament pel seu ritme oscil.lant.
Bellesa i sensibilitat en estat pur!
Mola ;)
Quina preciositat de relat... M'ha agradat moltísim...
MARTA VALLS
Ja veig que les muses han tornat al teu costat... i amb tota la força!
Felicitats, Anna... m'ha emocionat el teu text poètic... preciós, de veritat!!
Petonets!!
Amics, és un text molt senzill, una simple improvisació nocturna, però he de reconèixer que m'ho passo de meravella fent aquestes coses.
Es una maravella Anna, m'ha emocionat.Hi ha gent que hi creu en el viatge Astral ??
Carme Luis
Oi que un dia m’hi duràs? No et molestaré, faré la meva exploració particular i després canviarem impressions. D’acord? Necessito enlairar-me allí on tot és net i l’únic que eixorda és el silenci.
Què bonic Anna, tambè saps escriure poesia ? Ès peciós aquest relat i escrit a la mitjanit...
Gràcies Anna, Tura
I tant, Shaudin, que t'hi duré. I passejarem amunt i avall de la celístia tot flotant i rient com a boges.
Publica un comentari a l'entrada