Caran d’Ache forever

 

Hi ha dies a la vida que, per motius diversos, toca fer endreça. És un fet que no té cap misteri. Més aviat es tracta d’una necessitat prosaica, perquè en els pisos on vivim l’espai no és infinit. Per tant, tard o d’hora fa falta buscar un lloc per a nous objectes o noves infraestructures. 

Això està passant, ara mateix, a casa dels meus pares. Volen instal·lar l’aire condicionat i necessiten buidar urgentment un altell on hi anirà encabit el nou dispositiu. Com que l’esmentat altell està ple, des de fa dècades, d’un munt d’estris antics dels meus germans i meus, tot tres ens hem vist obligats a fer-hi neteja. 

Per simples motius de disponibilitat horària, no hem coincidit en la tasca. Tanmateix, no puc negar que jo m’hagués estimat molt més dur-la a terme plegats. En certs moments de la vida –i quan ja tens edat suficient com per sentir una agredolça nostàlgia que t’encongeix el cor– compartir aquestes vivències pot tenir molt valor. No ha pogut ser. Em sap greu, però no passa res. Tots tres estem molt ben avinguts, sabem perfectament què pensen els altres i estic convençuda que, en la distància, hem experimentat sensacions intenses i similars, que ens han unit sense necessitat d’estar junts. D’altra banda, com afirma pragmàticament el meu germà Jordi, segurament si haguéssim estat junts no hauríem fet la feina.   

  

 

Bé, anem al cas. L’altell era ple de joguines: nines antigues que si els donaves corda encara bellugaven els braços al ritme de “Vamos a la cama, que hay que descansar”; puzles, soldats, jocs de taula i de construcció, cotxets, camions, avionetes... Hi havia quadres pintats per nosaltres (tots tres som negadíssims, de manera que els quadres fan autèntica pena), àlbums, dibuixos, llibretes de l’escola (amb algunes lletres infumables, no diré quines), apunts de classe, exercicis de matemàtiques i de física, quaderns de cal·ligrafia, fitxes d’anglès, carpetes gastades, treballs manuals diversos, resums de lliçons, redaccions. Vaig trobar alguns dels meus comentaris sobre els llibres llegits a classe. Anna Maria Villalonga en estat pur. L’activisme literari ve de lluny. 

Per damunt de tot, van sortir llibres. Piles i piles de llibres. Hi predominaven els de text (de totes les matèries del món mundial) i vaig poder constatar una cosa que ja sabia: els meus (que són els més antics perquè sóc la més gran) tenien molt poques il·lustracions i molta lletra –petita, grisa, avorrida–. En canvi, a mesura que els anys avançaven, els llibres dels meus germans (sobretot els del petit) creixien en mesura, la lletra es feia més grossa, les fotos i els dibuixos augmentaven, arribava el color i el contingut es banalitzava. I això que encara parlem d’uns nivells impensables per als estudiants d’avui. Quan em vaig topar amb certs problemes de física, certes anàlisis sintàctiques o certes traduccions de llatí, me’n vaig adonar de la nostra enorme preparació. Eren altres temps. Ens exigien més. I no hem sortit tan malament, dic jo. Els nens, que ho sàpiga tothom, són delicats. Però no de vidre.  

Entre els meus quaderns vaig descobrir un dibuix que em va cridar especialment l’atenció. Estic segura que el vaig calcar, perquè jo no tenia tanta traça ni de bon tros (això sí, pintava força bé, Caran d’Ache forever). Em va semblar que li havia de fer una foto. Per si creieu en les premonicions. 

 

Tanmateix, el més bonic va ser quan van treure el nas, ben ufanoses, algunes novel·les. Vaig recuperar, de cop, una part del bagatge lector que, sens cap mena de dubte, m’ha convertit en l’Anna que ara sóc. Sempre havia citat els llibres d’Enid Blyton, però no són els únics que em van formar. Recordo molt bé que cada cop que m’havien de fer un regal (pel motiu que fos), jo no demanava cap altra cosa que un llibre. També recordo que, durant els llargs estius a Canyamars (el poble del Maresme on hi vam llogar una casa), de tant en tant baixàvem a Argentona a passar la tarda. D’allà, gairebé indefectiblement, tornava amb un nou llibre. Els meus eren estius de lectura continuada (inclosos els tebeos de tota mena). Despreocupació infantil entre lletres i pàgines.  

Doncs bé, a Argentona adquirí la majoria de títols d’una col·lecció mítica, de la qual jo n’era terriblement fan, que publicava l’Editorial Molino. Novel·la juvenil de bon nivell (escrita per autors italians, no sé perquè) on vaig aprendre moltes coses que encara recordo. Ahir en van aparèixer un quants exemplars i van desbordar la meva alegria. I, és clar, ara em fa veritable il·lusió compartir amb vosaltres la prova gràfica. Per cert, que també vaig comprovar una altra cosa, que no recordava. No solament tenia folrats els llibres de text, sinó també els de lectura. Tot i haver-los rellegit un munt de vegades, el seu estat és impecable, com si fossin totalment nous (excepte l’inevitable color esgrogueït del paper). Així de polits érem els nens d’abans, lletraferits.     

 

Les meves sensacions d'ahir, a casa dels pares, van ser intenses. Anar a fer neteja de l’altell esdevingué, literalment, l’exhumació dels records de tota una vida. La innocència, la ingenuïtat, la felicitat sense entrebancs, els jocs, la despreocupació, l’estudi, la il·lusió, les esperances, la immaduresa, la rialla. Quan els pares eren déus i els germans tot l’horitzó necessari. Quan la llar s’esdevenia una ala protectora, la vida una promesa i el futur un camí obert. 

Res de tot plegat ja no existeix. S’ha esborrat cruelment. S’ha esvaït, ens ha abandonat sense contemplacions. Per fortuna, però, tenim una cosa. I és que sempre, sempre, ens quedaran els llibres.

Lletraferits, desitjo de tot cor que passeu un feliç diumenge.