Graduació dels alumnes de la Universitat de l'Experiència

El passat dia 1 de juliol, en el marc incomparable del Paraninf de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona, vaig tenir el privilegi d’assistir a un emotiu acte solemne.  

Els meus alumnes de la Universitat de l’Experiència (promoció 2011-2013) rebien els seus títols: el reconeixement de dos anys molt ben aprofitats, la culminació de tota una aventura, del gran repte d’integrar-se ˗ja en edat madura˗ dins l’engranatge del món universitari.  

No cal dir que em vaig emocionar de valent. En aquests anys, he descobert en ells un insaciable interès pel coneixement, unes envejables ganes de dur a terme tota classe d’activitats, un exemple de companyonia i de bon ambient. He tingut la sort de gaudir d’alguns incondicionals en les meves classes de Grau. He fet amics entranyables, persones que estimo moltíssim i amb qui, ara mateix, m’uneixen llaços que ja no es poden trencar. He compartit amb alguns trobades literàries, presentacions, dinars, concerts musicals, manifestacions indepes. Mai no sabran com els agraeixo que em segueixen i participin de les meves activitats. Per a mi, veure’ls aparèixer és sempre un honor immens. M’han ofert tones d’amor que mai no podré pagar.  

 

 

Per a un docent, l’aprenentatge constant és un deure, una obligació. I gran part d’aquest aprenentatge prové del alumnes, siguin joves o grans. Amb els meus “nens” de l’Experiència m’he sentit tremendament afortunada. Milionària. M’han ensenyat tantes coses! A somriure, a compartir, a mantenir la il·lusió, a acceptar la seva generositat, a millorar com a persona.

No puc dir cap altra cosa que gràcies. Com que són tan aplicats que han demanat a la Universitat que els allargui els estudis, a molts encara els veuré el curs vinent pels jardins de la casa. En qualsevol cas, els desitjo a tots una sort immensa. I, d’altra banda, les xarxes socials ens mantindran en contacte. Aquesta circumstància, impensable fa uns anys, resulta a aquests efectes una absoluta meravella.

Per desgràcia, la poca il·luminació del Paraninf no contribueix a aconseguir unes fotografies gaire bones. Però, sigui com sigui, aquí us deixo el meu petit reportatge gràfic.  

Tot intentant contenir l’emoció reviscuda, m’adreço a vosaltres: estimadíssims experimentats, moltíssimes gràcies!