La imperfecció de les bombolles, de (Lluís) Llort

Foto: Cristina Calderer

Sempre que llegeixo una novel·la d’en Llort, em ve al cap la mateixa pregunta:

Per què redimonis aquest home no és un escriptor més (re) conegut? Per què no ven més novel·les? Per què la crítica no comenta de manera més entusiasta la seva aportació a la literatura catalana actual?

M’agradaria saber-ho. Tenim entre mans un autor molt interessant, original i eclèctic, amb un estil depurat, un valuós tractament dels registres lingüístics i unes idees molt clares. Un autor que indaga sense por en la narrativitat i que, com pocs, no té manies a l’hora de dir les coses pel seu nom.

Tal vegada el problema rau en la voluntat de mantenir un full de ruta propi, de no voler caure en els convencionalismes de les modes, en la superficialitat. O és una conseqüència de l’anòmala situació del mercat literari català. O... potser alguns no li perdonen tot allò que diu, sense que sembli que ho diu...

Aquesta meva introducció no és gratuïta. Resulta especialment oportuna ˗per més que sigui estrictament certa˗ per ressenyar La imperfecció de les bombolles, novel·la que Llort va publicar l’any 2009 i que jo he acabat fa pocs dies (no passa res, els llibres no caduquen, ja ho hem dit molts cops). Es tracta d’una ficció calidoscòpica, ambiciosa i volgudament rupturista. Un trencaclosques d’esdeveniments i personatges, confegit a base de retalls que han d’acabar encaixant, que poua sense embuts ˗i amb evident complaença, tot s’ha de dir˗ en les entreteles del gremi dels llibres (la mentida despietada dels premis literaris, els autors prefabricats, els tripijocs dels agents, les ànsies de guanyar diners de les grans editorials).  

Llort no passa res per alt. Res. Per la seva ploma, amarada d’ironia, sarcasme, burla, drama, amargor i menyspreu, hi desfila tothom. Crítics, escriptors, agents, “negres literaris”, periodistes, blocaires. I, sobretot, editors. Llort arrenca la màscara d’un univers brut i fal·laç i ens col·loca la seva veritable cara davant dels ulls. El seu és un potent exercici de desmitificació, nodrit amb un treballadíssim estil, amb un joc retòric que requereix molta atenció. El lector de La imperfecció de les bombolles no pot ser un lector de metro, ha de ser un lector actiu. Ha de mantenir-se ben despert.

La història principal ˗una escriptora en crisi pressionada per una editora sense escrúpols˗ es veu salpebrada per algunes de les provatures literàries que la protagonista fa. Així, el puzle de relats diversos ˗amb una vida curta i mediocre que acaba esclatant com les bombolles˗ es barreja amb la vida –també fraccionada com un mosaic˗ dels personatges principals. Els fets que es produeixen en aquest univers coral permeten a l’autor elevar una interpel·lació. La incertesa sobre un tema decididament clàssic: l’atzar. Fins a quin punt intervé en les nostres vides? Una pregunta que ens mena directament a reflexionar sobre el destí, la predeterminació i el lliure albir.   

Algú pot pensar que Llort escola dins la novel·la una certa pretensió... amb aquest estil tan “rebuscadet” i especial. Algú ho pot pensar, però serà perquè se sent tocat (o enfonsat). En realitat, allò que l’autor fa és no cedir a cap temptació que signifiqui claudicar. Per això escriu com vol, diu allò que vol, analitza sense pietat, no calla res. Sí, s’ho mira de més amunt. Si això és pretensiós, doncs potser sí. A mi més aviat m’ha semblat valent i sincer.    

La novel·la reflecteix la mesquinesa humana en una societat on no hi ha escletxes. Tots, d’una manera o d’una altra, acabem esdevenint gairebé sempre (i sort que gairebé!) uns éssers solitaris, indefensos, desolats. Per dir-ho clarament, uns perdedors.

Més val saber-ho, lletraferits.