Científics lletraferits, de Jordi de Manuel i Salvador Macip (eds.)

Jordi de Manuel (biòleg i professor) i Salvador Macip (metge i investigador) són dos lletraferits empedreïts. No només perquè es dediquen amb èxit a l’escriptura, sinó també perquè són lectors impenitents i activistes literaris tremendament entusiastes. No paren d’engegar iniciatives, junts o separats. Un dels seus darrers projectes ha estat el volum que han coordinat plegats i que ressenyo avui, Científics lletraferits, publicat per Mètode i la Universitat de València.

El títol del llibre no pot resultar més explícit. Ens aboca directament a la conjunció. A la convivència de dos conceptes que, per desgràcia i massa sovint (sobretot actualment), han estat considerats antagònics i, fins i tot, irreconciliables.

Tothom que em coneix sap que aquesta divisió em resulta extremadament incòmoda. En primer lloc, perquè és absolutament falsa. I en segon, perquè respon a interessos impulsats pels mecanismes del poder. El prestigi de la ciència i la caiguda de la importància de les lletres poc té a veure amb ambdues vessants del coneixement humà. Provenen del desig de control dels qui manen, de la imposada tecnocràcia, de la preponderància de la tecnologia i de la necessària (evidentment sí: necessària i inevitable) especialització. Són conseqüències (com ho som també nosaltres) del racionalisme il·lustrat, per bé i per mal. Per tant, tot allò que no respon als criteris de “formació”, “utilitat” i “didactisme” deixa de tenir importància. Si, endemés, els àmbits  que suposadament no acompleixen aquests paràmetres resten sota sospita de subversió (la literatura i els seus aliats), ja la tenim muntada.  

 

 

 

Suposo que m’enteneu. No m’estendré més en aquestes qüestions, que són dignes d’una tesi doctoral, perquè m’allargaria inadequadament. Però estic convençuda que no fa falta. Tots sabem com estan les coses en la societat actual. En canvi, no hem d’oblidar que, en el passat i durant molts segles, el SABER humà, amb majúscules, era una sola cosa. Que les matemàtiques, la retòrica, la medicina, la filosofia, la geometria, la física, el teatre, la llengua, les ciències de la naturalesa, la poesia, la història, l’èpica, l’ètica, l’astronomia, la música, la química, etc. etc. eren només fraccions del TOTAL CONEIXEMENT, de tot allò que conformava l’evolució intel·lectual de l’espècie i que ens feia créixer, millorar, fer descobriments i donar a llum invents increïbles.  

Jordi de Manuel i Salvador Macip són intel·ligents i tenen les coses clares. Per aquest motiu es van decidir a tirar endavant un projecte com el dels Científics lletraferits, del qual escriuen en el pròleg: Aquest és un llibre que demostra que els límits artificials que creem entre “ciències” i “lletres” es poden esborrar amb èxit.

I amb aquesta saníssima intenció, que els hem d’agrair, es van llançar a la piscina. El volum aplega 20 relats, escrits per sengles autors (14 homes i 6 dones) que unifiquen el seu caràcter de científics amb el seu amor per la literatura i per l’escriptura. El conjunt resultant és notable, curiós i heterogeni. Agrupat en 7 àrees ˗diguem-ne temàtiques˗ els nostres “científics lletraferits” ens aboquen a la història, l’art i l’atzar; la vida i la mort; la ciència i els crims: les interfícies i els jocs; fer ciència; paisatges naturals i humans; i altres mons.

 

 

Com us podeu imaginar, en un recull d’aquestes característiques hi ha relats de tota mena i per a tots els gustos. Alguns vinculats a la realitat, al ara i aquí. Un altres, que investiguen en la ciència del futur. Alguns, ens fan viatjar a altres mons. N’hi ha de ciència-ficció. N’hi ha que especulen amb allò que vindrà. N’hi ha que fins i tot parlen del sentiment amorós. Però tots tenen algun element científic com a eix vertebrador, com a correlat narratiu o com a factor latent.

Al meu entendre, el conjunt resulta una mica desigual, fet que també em sembla normal atesa la quantitat d’històries i de sensibilitats que aplega. Prefereixo no destacar cap nom, ni per lloar ni per criticar, però sí que diré que hi ha un aspecte que m’ha sobtat força. Em refereixo al fet que un bon nombre de relats estiguin situats en un ambient universitari, acadèmic, de laboratori, de recerca i protagonitzats per becaris, professors, degans. M’ha fet gràcia. Com si un filòleg hagués d’ambientar les seves ficcions en una biblioteca o en una llibreria. Ja sé que cadascú escriu sobre el que coneix, però jo demanaria als nostres científics que s’obrissin al món i plasmessin la ciència en altres contextos, en altres circumstàncies. Així l’efecte final encara aconseguiria una conjunció més gran.

Acabo aquesta ressenya agraint un cop més la feina dels coordinadors i també la bona disposició dels autors. Iniciatives com aquesta ens fan moltíssima falta. I concloc citant un dels mestres, aprofitant el fragment de Literature and Science d’Aldous Huxley, obra de 1963, que De Manuel i Macip han emprat com a citació introductòria:

El nombre de paraules que existeixen és limitat i només les podem organitzar seguint unes maneres prefixades per convenció; el contrapunt d’esdeveniments únics és infinitament ample i la seva successió, indefiniblement llarga. Per la pròpia naturalesa de les coses, és impossible que el llenguatge purificat de la ciència o l’encara més ric i purificat de la literatura puguin mai arribar a ser adequats per a les característiques del món i de la nostra experiència. Acceptem-ho alegrement i avancem tots junts, homes de lletres i homes de ciències, endinsant-nos més i més en les regions en constant expansió del que és desconegut.      

Que tots passeu un bon dia. Els científics i els lletraferits.

 

 

 

 

Els autors inclosos al volum són: Marià Alemany, Sílvia Aymerich, Miquel Barceló, Daniel Closa, Anna Crusafont, Carles M. Cuadras, Martí Domínguez, Xavier Duran, Rosa Fabregat, Jordi Font-Agustí, Teresa Franquesa, Isidre Grau, Amàlia Lafuente, Salvador Macip, Jordi de Manuel, Joan Marcé, Miquel de Palol, Pere Puigdomènech, Carme Torres i Carles Zafón.