Jordi de Manuel (biòleg i
professor) i Salvador Macip (metge i investigador) són dos lletraferits
empedreïts. No només perquè es dediquen amb èxit a l’escriptura, sinó també
perquè són lectors impenitents i activistes literaris tremendament entusiastes.
No paren d’engegar iniciatives, junts o separats. Un dels seus darrers
projectes ha estat el volum que han coordinat plegats i que ressenyo avui, Científics lletraferits, publicat per Mètode
i la Universitat de València.
El títol del llibre no pot
resultar més explícit. Ens aboca directament a la conjunció. A la convivència de
dos conceptes que, per desgràcia i massa sovint (sobretot actualment), han
estat considerats antagònics i, fins i tot, irreconciliables.
Tothom que em coneix sap que
aquesta divisió em resulta extremadament incòmoda. En primer lloc, perquè és
absolutament falsa. I en segon, perquè respon a interessos impulsats pels
mecanismes del poder. El prestigi de la ciència i la caiguda de la importància
de les lletres poc té a veure amb ambdues vessants del coneixement humà. Provenen
del desig de control dels qui manen, de la imposada tecnocràcia, de la
preponderància de la tecnologia i de la necessària (evidentment sí: necessària
i inevitable) especialització. Són conseqüències (com ho som també nosaltres) del
racionalisme il·lustrat, per bé i per mal. Per tant, tot allò que no respon als
criteris de “formació”, “utilitat” i “didactisme” deixa de tenir importància.
Si, endemés, els àmbits que suposadament
no acompleixen aquests paràmetres resten sota sospita de subversió (la
literatura i els seus aliats), ja la tenim muntada.
Suposo que m’enteneu. No m’estendré
més en aquestes qüestions, que són dignes d’una tesi doctoral, perquè m’allargaria
inadequadament. Però estic convençuda que no fa falta. Tots sabem com estan les
coses en la societat actual. En canvi, no hem d’oblidar que, en el passat i durant
molts segles, el SABER humà, amb majúscules, era una sola cosa. Que les
matemàtiques, la retòrica, la medicina, la filosofia, la geometria, la física, el
teatre, la llengua, les ciències de la naturalesa, la poesia, la història, l’èpica,
l’ètica, l’astronomia, la música, la química, etc. etc. eren només fraccions
del TOTAL CONEIXEMENT, de tot allò que conformava l’evolució intel·lectual de l’espècie
i que ens feia créixer, millorar, fer descobriments i donar a llum invents
increïbles.
Jordi de Manuel i Salvador Macip són
intel·ligents i tenen les coses clares. Per aquest motiu es van decidir a tirar
endavant un projecte com el dels Científics
lletraferits, del qual escriuen en el pròleg: Aquest és un llibre que demostra que els límits artificials que creem
entre “ciències” i “lletres” es poden esborrar amb èxit.
I amb aquesta saníssima intenció,
que els hem d’agrair, es van llançar a la piscina. El volum aplega 20 relats,
escrits per sengles autors (14 homes i 6 dones) que unifiquen el seu caràcter
de científics amb el seu amor per la literatura i per l’escriptura. El conjunt
resultant és notable, curiós i heterogeni. Agrupat en 7 àrees ˗diguem-ne temàtiques˗ els nostres “científics
lletraferits” ens aboquen a la història,
l’art i l’atzar; la vida i la mort; la ciència i els crims: les interfícies i
els jocs; fer ciència; paisatges naturals i humans; i altres mons.
Com us podeu imaginar, en un
recull d’aquestes característiques hi ha relats de tota mena i per a tots els
gustos. Alguns vinculats a la realitat, al ara i aquí. Un altres, que
investiguen en la ciència del futur. Alguns, ens fan viatjar a altres mons. N’hi
ha de ciència-ficció. N’hi ha que especulen amb allò que vindrà. N’hi ha que
fins i tot parlen del sentiment amorós. Però tots tenen algun element científic
com a eix vertebrador, com a correlat narratiu o com a factor latent.
Al meu entendre, el conjunt
resulta una mica desigual, fet que també em sembla normal atesa la quantitat d’històries
i de sensibilitats que aplega. Prefereixo no destacar cap nom, ni per lloar ni
per criticar, però sí que diré que hi ha un aspecte que m’ha sobtat força. Em
refereixo al fet que un bon nombre de relats estiguin situats en un ambient
universitari, acadèmic, de laboratori, de recerca i protagonitzats per becaris,
professors, degans. M’ha fet gràcia. Com si un filòleg hagués d’ambientar les
seves ficcions en una biblioteca o en una llibreria. Ja sé que cadascú escriu
sobre el que coneix, però jo demanaria als nostres científics que s’obrissin al
món i plasmessin la ciència en altres contextos, en altres circumstàncies. Així
l’efecte final encara aconseguiria una conjunció més gran.
Acabo aquesta ressenya agraint un
cop més la feina dels coordinadors i també la bona disposició dels autors.
Iniciatives com aquesta ens fan moltíssima falta. I concloc citant un dels
mestres, aprofitant el fragment de Literature
and Science d’Aldous Huxley, obra de 1963, que De Manuel i Macip han emprat
com a citació introductòria:
El nombre de paraules que existeixen és limitat i només les podem
organitzar seguint unes maneres prefixades per convenció; el contrapunt d’esdeveniments
únics és infinitament ample i la seva successió, indefiniblement llarga. Per la
pròpia naturalesa de les coses, és impossible que el llenguatge purificat de la
ciència o l’encara més ric i purificat de la literatura puguin mai arribar a
ser adequats per a les característiques del món i de la nostra experiència.
Acceptem-ho alegrement i avancem tots junts, homes de lletres i homes de ciències,
endinsant-nos més i més en les regions en constant expansió del que és
desconegut.
Que tots passeu un bon dia. Els
científics i els lletraferits.
Els autors inclosos al volum són: Marià Alemany, Sílvia Aymerich, Miquel Barceló, Daniel Closa, Anna Crusafont, Carles M. Cuadras, Martí Domínguez, Xavier Duran, Rosa Fabregat, Jordi Font-Agustí, Teresa Franquesa, Isidre Grau, Amàlia Lafuente, Salvador Macip, Jordi de Manuel, Joan Marcé, Miquel de Palol, Pere Puigdomènech, Carme Torres i Carles Zafón.
9 comentaris:
Motles gràcies per la ressenya! Va ser una feinada però, com tu dius, és un llibre que s'havia de fer. La nostra petita contribució a reunificar el saber! :)
No és petita, no. I és molt benvinguda. Moltes gràcies, Salva. Per cert, el teu relat em va encantar. Ja et vaig dir que va ser el primer que vaig llegir. Vaig córrer a llegir-lo així que vaig tenir el llibre.
hehe
Jo em tinc per lletraferida... i pel que dius d'aquest llibre el poso a la llista de "Pendents". M'agradaria tenir més estones per dedicar a la lectura.
Una abraçada.
Marta Valls
Dels dos autors he llegit coses que m’agraden, espero doncs, aquesta vegada , tenir la mateixa bona impressió.
Cap a la llista! Estic convençuda de que serà com sempre , una tria encertada .Moltes gràcies!
Ja he estat a punt un parell de vegades de buscar aquest llibre però el pes de tenir-ne tants de pendents m'ho feia ajornar. Penso que al ser relats els pots anar llegint al teu aire i en Jordi de Manuel m'agrada molt. De Salvador Macip només he llegit Hipnofòbia, que em va agradar, i els interessants articles que publica de tant en tant a El Periódico.
Afegiré el llibre a La Pila.
A la llista està! I segur que serà llegit!
Una abraçada!
Esperem que el llibre arribi a Olot; el poso a la llista, sembla molt interessant...a més, m'agraden els relats!
Gràcies i una abraçada!
Ja saps que a mi també em molesta moltíssim que se separin les ciencies de les lletres, com si no fos possible gaudir de ambdues, com si no haguessin anat de la maneta fins fa dos dies (tal com comentes). De fet, fins no fa pas tant, si una persona es volia considerar culta de debò havia de saber una mica (o molt) de tot. Bé, no em vull allargar, que ja saps de què parlo. Per tant, em sembla fantàstica la publicació d'aquest llibre!
Publica un comentari a l'entrada