Sólo hay que contar con uno mismo. No hay nada que esperar de
los otros.
(pàg. 37)
He soñado que montaba una orquesta. Con los enfermos. Eso me
ha hecho reír. ¡Todos esos esqueletos en pijama interpretando a Schubert a la
entrada del refectorio! Es demasiado chistoso.
(pàg. 31)
Debería haberle preguntado su nombre. Para poder olvidarlo
mejor.
(pàg. 48)
La noche fue todavía peor. Subida de fiebre, diarrea.
Vergüenza. Rabia. Una vez que los otros se hubieron dormido, salí al patio y me
tendí sobre la nieve. Miraba las ramas de los árboles y el cielo, desde el que
caía un rayo de luz de la Luna.
Este suicidio me ha hecho bien.
(pàg. 52)
Nombrosos fragments
tan magnífics com els citats conformen el total d’un text que arrabassa, que colpeja,
que destarota. Parlo de Salvar a Mozart, de
l’autor nascut a París el 1954 Raphaël Jerusalmy. La novel·la, de 164 pàgines, se
serveix del gènere dietarístic, amb algun salt a l’epistolar, per oferir-nos un
relat absolutament corprenedor sobre els darrers mesos de la vida d’un estudiós
de la música, malalt de tuberculosi, en un sanatori de Salzburg.
Així que hom inicia la
lectura, resulta inevitable recordar Thomas Mann i La muntanya màgica. Tal vegada Jerusalmy pretén, entre d’altres
coses, retre-li un homenatge. No n'estic segura, perquè de seguida te n'oblides i caus als seus peus;
de seguida t’atrapa amb la senzillesa dura i pelada de la seva prosa, la seva
àcida mordacitat, el seu fatalisme i la seva perspicaç mirada.
Ambientada entre l’estiu
de 1939 i el de 1940, en els primers temps de la Segona Guerra Mundial (en plena
pujada i efervescència del règim de Hitler), la novel·la ens transmet el valor
inigualable de l’amor suprem per la música. De manera lenta, subtil, intel·ligent
i ferma, l’autor ens proposa una reflexió extremadament profunda. Ens podem
redimir a través de l’art, però també estem obligats a convertir-nos en els
seus salvadors, en els seus redemptors. Jerusalmy compon un al·legat a favor
de la comprensió, del valor de la bellesa i dels sentiments per damunt de les
creences polítiques i religioses. En to lleuger, a voltes fins i tot
humorístic, Salvar a Mozart dialoga
amb la malaltia, amb la vida i amb la mort. Vehicula totes les pulsions que, a
desgrat de la maldat i de l’horror, ens converteixen, vertaderament, en éssers humans.
No vull explicar res
més. El text és molt breu i intens, difícil de descriure en una curta ressenya
internàutica. Però insisteixo que l’heu de llegir. Per alguna cosa l’Editorial
Navona l’ha publicat dins la col·lecció que titula “Los ineludibles”.
Un hermoso día. Desde mi cama distingo las copas de los
árboles que oscilan suavemente con la brisa.
(pàg. 164)
6 comentaris:
Si "Los ineludibles" de Navona són com "El nadador...", ja m'apunto a tots. Aquest que ressenyes, junt amb els fragments que inclous sembla també imprescindible.
Gràcies, Anna.
Àngels
sí, jo no el deixaria passar, Àngels.
Ho tinc al cap. No m’ho penso deixar escapar, m’interessa molt. Acabo “La Música de la Memòria de Xavier Güell i continuo amb Salvar a Mozart, de Raphaël Jerusalmy.
Gràcies Anna per la teva crònica.
Sonia molt be
Bona pinta!!! Aquests són dels que més m'agraden! Penso estar llegint totes les hores de les tardes de juliol!!! Gràcies per la ressenya, quan he començat a llegir els paràgrafs pensava en un camp de concentració...
A mi m'ha passat com a la Raquel, m'ha vingut al cap un camp de concentració. Sembla realment una noveŀla ineludible. Gràcies per la ressenya!
Publica un comentari a l'entrada