Salvar a Mozart, de Raphaël Jerusalmy

Sólo hay que contar con uno mismo. No hay nada que esperar de los otros.

(pàg. 37)

He soñado que montaba una orquesta. Con los enfermos. Eso me ha hecho reír. ¡Todos esos esqueletos en pijama interpretando a Schubert a la entrada del refectorio! Es demasiado chistoso.

(pàg. 31)

Debería haberle preguntado su nombre. Para poder olvidarlo mejor.

(pàg. 48)

La noche fue todavía peor. Subida de fiebre, diarrea. Vergüenza. Rabia. Una vez que los otros se hubieron dormido, salí al patio y me tendí sobre la nieve. Miraba las ramas de los árboles y el cielo, desde el que caía un rayo de luz de la Luna.

Este suicidio me ha hecho bien.

(pàg. 52)

 

 

Nombrosos fragments tan magnífics com els citats conformen el total d’un text que arrabassa, que colpeja, que destarota. Parlo de Salvar a Mozart, de l’autor nascut a París el 1954 Raphaël Jerusalmy. La novel·la, de 164 pàgines, se serveix del gènere dietarístic, amb algun salt a l’epistolar, per oferir-nos un relat absolutament corprenedor sobre els darrers mesos de la vida d’un estudiós de la música, malalt de tuberculosi, en un sanatori de Salzburg.

Així que hom inicia la lectura, resulta inevitable recordar Thomas Mann i La muntanya màgica. Tal vegada Jerusalmy pretén, entre d’altres coses, retre-li un homenatge. No n'estic segura, perquè de seguida te n'oblides i caus als seus peus; de seguida t’atrapa amb la senzillesa dura i pelada de la seva prosa, la seva àcida mordacitat, el seu fatalisme i la seva perspicaç mirada.  

Ambientada entre l’estiu de 1939 i el de 1940, en els primers temps de la Segona Guerra Mundial (en plena pujada i efervescència del règim de Hitler), la novel·la ens transmet el valor inigualable de l’amor suprem per la música. De manera lenta, subtil, intel·ligent i ferma, l’autor ens proposa una reflexió extremadament profunda. Ens podem redimir a través de l’art, però també estem obligats a convertir-nos en els seus salvadors, en els seus redemptors. Jerusalmy compon un al·legat a favor de la comprensió, del valor de la bellesa i dels sentiments per damunt de les creences polítiques i religioses. En to lleuger, a voltes fins i tot humorístic, Salvar a Mozart dialoga amb la malaltia, amb la vida i amb la mort. Vehicula totes les pulsions que, a desgrat de la maldat i de l’horror, ens converteixen, vertaderament, en éssers humans.

No vull explicar res més. El text és molt breu i intens, difícil de descriure en una curta ressenya internàutica. Però insisteixo que l’heu de llegir. Per alguna cosa l’Editorial Navona l’ha publicat dins la col·lecció que titula “Los ineludibles”.

Un hermoso día. Desde mi cama distingo las copas de los árboles que oscilan suavemente con la brisa.

(pàg. 164)