Cafè Berlevag, de Mònica Batet

Cafè Berlevag és la darrera novel·la de Mònica Batet, publicada per Onada Edicions a la col·lecció Maremàgnum. És una col·lecció suposadament adreçada al jovent, però Batet va més enllà. Demostra que hom pot fer narrativa de la bona de manera planera i entenedora, per a grans i joves al mateix temps, sense renunciar ni a una engruna de profunditat literària.

La novel·la és breu, 119 pàgines, i ens explica la història d’una cançó. Està construïda al voltant de tres personatges femenins, Sarah, Alice i Jane, en tres moments cronològics diferents. Els tres personatges tenen relació amb la cançó i conformen un univers ‒psicològicament complex‒ que pivota al voltant d’un bohemi cafè del Village novaiorquès.  

La novel·la és eminentment narrativa i descriptiva, a l’estil al qual Batet ja ens té acostumats. Tanmateix, parlem d’una narració i d’una descripció intimistes, que transiten des de l’interior dels personatges cap a l’exterior del món, amb poquíssims diàlegs sempre encabits enmig del text i sense diferenciar (només per l’ús de la majúscula). La prosa de Batet és així, aquest és el seu segell personal. Excel·leix a l’hora de mostrar-nos la realitat a partir dels pensaments, sensacions i descobriments dels protagonistes, que a Cafè Berlevag s’expressen tots tres (totes tres) en primera persona.

La novel·la interpel·la el lector i planteja reflexions, gairebé totes vinculades a l’amor i al desamor, a l’acceptació dels cops que ens dóna la vida, a la necessitat de ser un mateix, de mantenir-se fidel a les pròpies idees, d’esdevenir capaços de superar el dolor. És un llibre melangiós, bell, trist, que ens explica, com qui no vol la cosa, un fragment de la història del segle XX, en part a través de fets històrics, en part a través d’un suau diàleg teòric sobre la funció de l’art, en aquest cas de la música. Sempre hi ha aquest debat en el rerefons de les obres de Batet.

Un aspecte que em sembla important reivindicar és la necessitat de més títols  d’aquesta qualitat en el si de la literatura juvenil. Enmig de la proliferació de  textos extremadament epidèrmics, tòpics i sense més pretensions que  la imminència lectora, fan molta falta novel·les que prestigiïn el gènere, que no prenguin els adolescents i els joves per éssers superficials i eixelebrats. Si els apropem textos com aquest, els estarem fent un gran favor.  

I en fi, lletraferits, què més puc afegir? Doncs que, per a mi, estem assistint al desplegament d’una autora boníssima, gens simple, que és capaç de confirmar allò que jo, personalment, sempre reivindico i defenso. Amb 119 pàgines (només 119 pàgines!), Mònica Batet construeix un univers. Atemporal i inabastable, un univers que recull tota la complexitat de la vida. I ho fa amb un estil literari volgudament senzill, molt senzill. No s’atura a buscar recargolaments estilístics. Aquest tret també forma part del segell Batet. I, no obstant això, la seva és una escriptura d’una bellesa indiscutible.  

He devorat la novel·la en un viatge en tren a València. La meitat, a l’anada. L’altra meitat, a la tornada. M’hi he endinsat de manera inaudita, total. La novel·la m’ha fet feliç. Per tant, vull expressar la meva admiració per la Mònica. I el més gran homenatge que es pot fer a un autor: des que vaig començar Cafè Berlevag, no volia fer altra cosa que continuar llegint.

NOTA: Malgrat el que hom pugui deduir d’aquesta ressenya, estic segura que la novel·la agradarà moltíssim al jovent, en gran part pel seu llenguatge tan fàcil d’entendre. D’altra banda, tinc notícia que, de cara als instituts, s’ha preparat una guia de lectura.