Presentació d'El número 7, d'Yves Gerbeau

Ahir dia 11 d’abril, a les 7 de la tarda, va tenir lloc a la llibreria Catalònia de Barcelona la presentació de la primera novel·la d’Yves Gerbeau, El número 7. La sala estava a vessar: familiars, amics, coneguts, passejants de la llibreria que s’hi van afegir... No exagero si dic que érem una gentada.

Jo estava molt emocionada, la veritat. No val la pena que ho amagui, perquè l’orgull se’m veia a la cara. L’Yves és per a mi una persona molt estimada. Va ser alumne meu a la UB ja fa uns quants anys (com passen!), en una assignatura de Literatura Catalana de la Il·lustració que va funcionar com una seda. Es tractava d’una optativa i, per tant, el curs no era gaire nombrós. Com tocades pels àngels, aquelles classes van esdevenir quelcom especial, una experiència absolutament màgica.

Tanmateix, el millor estava per arribar, perquè vaig retrobar l’Yves a través de facebook i ara ens hem fet molt amics. Qui critica de manera indiscriminada les xarxes socials no sap de què parla, perquè és l’única manera de mantenir el contacte amb algunes persones que van ser importants a la nostra vida en un moment concret i que, sense Internet i les xarxes, segurament hauríem perdut de vista.

El cas és que jo vaig seguint la vida de l’Yves. Té una família magnífica, encapçalada per una dona (la Jud) i un fillet (l’Àitor) que roben el cor al més pintat. M’eixampla l’ànima llegir una frase que l‘Yves sempre escriu a la seva pàgina de facebook: “Sóc feliç”. En els temps que corren, això no se sent gaire. Quan ho llegeixo, tinc la sensació (digueu-me fleuma, si voleu) de formar part (una miqueta) d’aquesta felicitat. Els profes i exprofes som així de pretensiosos. En qualsevol cas, l’Yves aconsegueix traspassar-me una engruna de la seva felicitat quan em permet visualitzar el seu somriure, les seves fotografies, les seves paraules.

L’Yves és una persona honesta, ferma, sincera, conseqüent. Algú de qui et pots refiar. Fa temps que va obrir  un bloc, molt exitós, anomenat Amb idees a la llengua. Cada dia, entre dilluns i divendres, hi penja un relat breu. Poca broma. Són molts relats a l’any. L’Yves posseeix una gran imaginació i jo sempre em pregunto d’on treu tantes històries. Algunes m’han agradat moltíssim. Realment bones.

Ara ha aconseguit publicar la seva primera novel·la, que jo vaig tenir el privilegi (mil gràcies, Yves) de llegir en primícia. És un llibre curiós, molt personal, del qual no desvetllaré res però que us recomano. Una història d’històries, amb trets costumistes, que reflexiona al voltant de la veritat de les percepcions humanes, de la societat que ens envolta i de temes com la necessitat d’un líder honest per tirar endavant en aquest complicat món. No s’estalvia la sordidesa ni la tristor. De fet, és una novel·la prou dura en alguns moments, però també valenta i sorprenent.    

La presentació d’ahir va resultar molt emotiva. Després de la introducció del representant d’Stonberg Editorial, va intervenir Santi Campo, llicenciat en Filologia Catalana i docent, que havia estat professor d’institut de l’Yves: es va referir a bonics records d’un passat que els profes atresorem en el nostre bagatge com una joia. Després, naturalment, va fer-nos cinc cèntims de la seva opinió de la novel·la. Quan li va tocar el torn, el protagonista ja estava molt emocionat i, a mesura que parlava, la seva veu, inevitablement, es va trencar una mica. Mai no tornarà a presentar una primera novel·la. Tots plegats vam viure un instant preciós i irrepetible,  d’aquells que paguen la pena.  La seva família (em vaig fixar especialment en el seu pare) rebentaven d'orgull.

Jo em sentia també exultant, orgullosa i feliç. L’Yves em va regalar el seu llibre, amb una dedicatòria que em va fer caure la llagrimeta. I va dir-me una cosa tan bonica, abans de començar! Quan jo li vaig comentar que em considerava una de les seves “fans”, una de les seves admiradores (allà n'hi havia d'altres, que segueixen el bloc fidelment), ell va replicar: "Sí, però no. Tu ets la meva professora".

Que emocionant, perquè jo, quan faig de profe (i amb totes les meves imperfeccions i limitacions) m’entrego en cos i ànima.

Mil gràcies per tot, Yves. Et mereixes el millor del món. Que tinguis molta sort.

Amb la Gemma Colomé, admiradora number one.